Estem en un moment de
recomposició dels espais polítics. I no es pot abastar tot alhora i aconseguir
majories del 40% en els parlaments. Estem en un moment que la manta o tapa els
peus o tapa la boca però tot alhora no pot ser. A alguns els despunta la
melancolia de qualsevol temps passat, en democràcia, mentre que d’altres ja
donen per finiquitats els partits principals actuals. Tot està en moviment:
Convergència ha fet un pas important aquest cap de setmana, ICV ha perdut algun
dels seus més valuosos efectius amb la seva aposta per l’Estat propi dintre de
l’Espanya plural, Unió està a les portes d’un profund exercici de democràcia
interna. I els nous? Encara s’han de solidificar moltes expectatives. És
evident que alguns importants poders econòmics han apostat pel llançament de
Ciutadans a tot l’Estat. Podemos comença a destil·lar programa i, sobretot,
formes i actituds (agres). Però al final seran les urnes les que parlaran en un
any en el que votarem tres cops. Aposto que al final de l’any veurem un PP
residual en la política catalana, un Ciutadans més desinflat del que ara
generen les expectatives i un Podemos que serà o no serà només en funció de si
supera al PSOE en les províncies petites. Si Podemos penetra a les dues
Castelles el proper 24 de maig, els socialistes ja poden començar a recollir
papers. Si no hi penetra, el seu 27% d’expectativa de vot en les reiterades
enquestes de El País es pot acabar convertint en un grup d’uns 40 diputats, no
pas més. Encara molt per veure en els propers 10 mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada