El món ens mira. Només cal fer un cop d'ull a la repercussió en la premsa
internacional per saber que un munt de milions de ciutadans d'arreu del món
saben que la gran majoria dels catalans volem votar. Com que entre les meves
responsabilitats una està vinculada amb les relacions internacionals, aquestes
últimes hores he rebut missatges i trucades de diferents punts del món. Cap,
absolutament cap de les persones amb les que he dialogat, no preveuen cap altre
opció que els catalans votem el 9 de novembre. Dic això perquè gent ben formada
i políticament madura pensa que Catalunya votarà en menys de dos mesos. Dic
això perquè el Govern espanyol té avui la batalla perduda davant l’opinió pública
mundial. S'hi hauran de dedicar en cos i ànima per explicar els seus arguments.
Avui, fer passar el clau per la cabota, als ulls del món, és el que tenen
previst fer en un parell de setmanes els membres del Consell de Ministres.
Els basculants. Alguns fa un any, d'altres en fa dos... Intel·lectuals i
periodistes fins aleshores arrecerats en la seva condició de "ciutadans
del món" que sempre havien fet caricatura del catalanisme polític, van
començar a elogiar aquest moviment de base popular a favor del dret a decidir.
A pilota passada, hem vist que era més un arrenglerament en el
"políticament correcta" que no pas una evolució profunda de les seves
conviccions. Perquè a la primera ventada que ha arribat, des d'abans de
l'estiu, ja van començar a predicar el perill de fractura social. Ara han
quedat amb un pam de nas i muts davant l'exemplar i cívic 11 de setembre que
hem viscut. Ja no saben què dir. En l'orla dels honestos que ajuden a explicar
les coses tal com són, destaca el nom de Josep Ramoneda. En la nòmina dels
dèbils d'esperit i els arribistes, hi podem trobar des d'un notari plom de
Barcelona fins a una ànima atormentada i sempre afectada de les nostres terres.
I el que val per la intel·lectualitat també val per alguns polítics darrera les
bardisses. Avui pensen que és més improbable reeixir que fa una setmana. El més
important és no fer el ridícul davant la comunitat internacional. I fins ara no
l'hem fet. I això té un valor que no sé si sabem ponderar prou bé.
L'altre marea. Als despatxos del nou PSOE comandat per Pedro Sánchez
Cortefiel hi ha algunes enquestes que inviten al pessimisme i que anuncien que
el que s’està movent reverberarà per tota la geografia hispànica. Les enquestes
del PSOE diuen que avui Podemos guanyaria a Astúries i que quedaria segon al
País Valencià, per darrera del PP i per davant del PSOE. Set anys
ininterromputs de crisi econòmica i un descrèdit que a mi em fa mal a l'ànima
que sigui injustament generalitzat sobre la política, havia de tenir alguna
conseqüència. Deixem de comparar el mapa polític que ve amb Itàlia -tots nosaltres
que som tan italianòfils- i comencem a fixar-nos que s'acosta cada cop més al
de Grècia: un socialisme abans hegemònic devorat per una opció a la seva
esquerra amb la que no pot pactar. Una dreta debilitada que pacte amb les
restes del socialisme (el que veurem!) I partits que resisteixen en la mesura
que s'avancen a trencar amarres amb el que va ser plàcid en els últims 35 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada