La Macarena del Mercadal.
Dinar a Sagàs d'aniversari de casament i bateig de la Nausica, la meva primera
fiola. El senyor Dalmau, el sogre de l'amiga, m'explica davant aquest paisatge
únic del Berguedà: "El meu pare, el Frederic Dalmau Romero, era el
president de la Cambra de Comerç de Girona i empresari representant dels licors
González-Byass i dels Fournier. El meu pare sempre va renunciar als dispendis
de president de la Cambra de Comerç i va dir que els dedicaria a una obra
social o piadosa. Aleshores, un bon dia, ens va dir a la família: "Avui
pugem a Olot, amb el tren. El Frederic Dalmau era un home de la terra alhora monàrquic
i partidari de la tauromàquica. Un home tocat per la genialitat de la
tramuntana. El meu pare volia comprar un Sant d'Olot per l'església del
Mercadal de Girona. Vam arribar a Olot una mica ennegrits pel fum del tren més entranyable
que mai he conegut, el tren d'Olot. Vam anar al Arte Cristiano a encarregar una
Virgen Macarena pel Mercadal de Girona. Els olotins van quedar una mica
esmeperduts (favagirats, en garrotxí). En pocs mesos va arribar a Girona una
hieràtica Virgen de la Macarena via la Teisa. La recordo amb una faldilles
imponents i expansives, una cara agitanada i una mirada de profunditat. Així és
com la patrona dels toreros va entrar al Mercadal de Girona. I encara hi és.
Apoteòsica combinació d'un home de la terra partidari dels toros i les coses de
la vida".
Un viatge a Sant Feliu de
Guíxols. La senyora Marta Dalmau Da Cruz, filla del senyor Frederic Dalmau
Romero, recorda un viatge amb l'altre trenet memorable de les comarques
de Girona, un viatge amb trenet a Sant Feliu: "Allí el pare em va comprar
una sabatetes blanques -tenia dos o tres anys. En el tren de tornada es van ben
embrutar. Ho vam solucionar amb una neteja ràpida. Al cap d'anys vaig anar a
estudiar a Barcelona a l'Escola Elisava, la millor escola de disseny de
Barcelona (aquell moment l’única de tot Espanya, era l'any 1961). Entre molts professors
de grata memòria - Alexandre Cirici, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria
Subirachs, Federico Correa, Xavier Miserachs...- hi havia el professor de
càlcul de coneixement de materials de la construcció, el professor Lluís
Cantallops i Valeri. Tot el curs va ser de mirades entre professor i alumna
("sense més"). Al juny vam fer el viatge de final de curs a Suècia. Allí
va explotar la primavera més íntima. Vostè que és un home viatjat, ja m’entén. La
felicitat de la nostra vida és un estat magnífic que està apunt d'arribar als
cinquanta anys. Escolti, tot això ho llegiran els nostres amics de Girona. Vol
dir que es prudent? Bé, vostè ja ho sabrà escriure amb prudència. Els Pluma,
els Capdeferro... Tots ells ho llegiran. Sempre hem estat discrets".
Ara volem guanyar. Lluís Cantallops
i Valeri és un excel·lent i educat arquitecte (well-educated people) que va ser
el primer director general d'Urbanisme en el Govern del President Tarradellas.
Ell coneix perfectament aquells catalans que van ser avantatgistes desprès de
la Guerra Civil, "aquests que sempre fallen en els grans moments, aquells
que fan tan complicat el nostre país". El senyor Cantallops recorda el bombardeig
dels italians a Barcelona ("la meva àvia, que pesava quaranta i pocs
quilos, va volar pels aires amb les seves faldilles amples...."). Sap que
passà?, li dic: "ara que han passat anys, ara que hem perdut pors, ara que
hem madurat... Hem decidit que els que vam perdre la guerra ara volem guanyar,
juntament amb molts altres. Potser encara serà llarg, però ja ho hem dit, ja
hem marcat el camí, ja hi som pel tros". Al senyor Cantallops li brillen
els ulls. Uns joves canten Corrandes de l'Exili de Pere Quart, mentre parlem.
Sagàs és una pau que em fa retrobar amb la força que farà coses grans en les
properes setmanes. Ho farem bé, honorarem els que ens han precedit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada