El
primer cap de setmana de juliol és l’arrencada de la temporada d’estiu a la
Costa Brava. Per molts la cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell n’és el
primer esdeveniment popular. Recordo els anys que Carles Sentís era un perfecte
amfitrió abans de l’inici de la cantada. I recordo que d’aquells anys en va
sortir una regular visita d’estiu a casa seva, després de dinar, a s’horabaixa
per dir-ho a la mallorquina manera, per parlar però sobretot per aprendre i
escoltar. Sentís sempre insistia en les formes suaus i amables de la Costa
Brava i ho contraposava al territori de la Costa Blava francesa. Sentís
coneixia aquella zona, com Josep Pla, i per ells Marsella va ser un lloc de
refugi i de base d’operacions. Ara que la vida professional m’ha dut a visitar
un parell de cops aquells borals, em faig més la idea de la diferència i de la
comparació. A la Costa Blava les carreteres passen arran de mar, la cornisa
està plena de cases i apartaments d’una distribució més o menys afortunada. I a
pocs quilòmetres a l’interior, les autovies i les autopistes. És un lloc de bon
viure, ple de sol i gent “well educated”
però la massificació és un desastre. En canvi, el desenvolupament econòmic més
lent del sud dels Pirineus ha permès servar un Empordà raonablement endreçat i
de bon viure. Si el patró de desenvolupament de la Costa Blava, o tants llocs
de la costa italiana, s’hagués traslladat a casa nostra, ara tindríem
carreteres molt transitades arran de mar, autopistes pel mig de la plana de
l’Empordà i una massificació irreversible. Sovint som crítics sobre un o altre
descosit urbanístic però en aquests moments hem de tenir ben present el que
hauria pogut ser i afortunadament ja no serà. L’any 1966 la professora
Yvette Barbaza va
publicar el seu excel·lent treball “El Paisatge humà de la Costa Brava”. La
seva lectura manté avui tota la seva vigència per entendre el que succeïa aquí
i el que ens diferenciava del frenesí d’unes societats europees que construïen
segones residències per un turisme de masses que ara ha evolucionat cap a un
viatjar pel món massiu. Mentrestant, l’Empordà manté la seva calma i bon viure.
El pic de l’estiu arriba, el blat ja està segat i aplegat en aquestes circulars
bales de palla d’una innegable evocació dels quadres de Van Gogh. Aquí i a la
Provença, paisatge d’on surten els quadres de sol i sensualitat desbordants.
Convé viatjar a la Provença, que la tenim a tocar. Ens uneixen unes formes de
vida mediterrànies i vocacionalment lleugerament sofisticades. Arreu, l’olor de
l’espígol ens euforitza contingudament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada