Dijous, a l'hora que el sol declina, amb una temperatura fantàstica i
una vista que euforitza, s'ha presentat l'associació d'amics de la Joventut
Nacionalista de Catalunya. D'aquesta organització en vaig ser membre 14 anys i
en vaig ser secretari general i president. Ens hem trobat tantes generacions
d'un fil vigorós que es manté ferm i amb les idees clares. Des del primer
secretari general, Ramon Camp -avui ja amb cabell blanc, eternament ben
conservat i arribat als 60 anys- fins a l'actual presidenta, Marta Pascal,
vigatana sòlida en la formació i les conviccions, ben feta a foc lent. I tots
el de l'entremig. Em retrobo amb en Lluís Recoder, que és qui em va fer
militant, que m'explica el procés d'adaptació a la vida privada (caps de
setmana tranquils, feina de filar prim, autocontrol en els debats polítics
públics). A la terrassa del Museu d'Història de Catalunya, una gran densitat
d'homes i dones que han menat les coses públiques en alguns moments de les
últimes tres dècades. Tots nosaltres estàvem situats des del principi en el
moment que vivim avui. I vam remar en aquesta direcció amb un afinat sentit d'allò
que era possible en cada moment. El 2 d'abril de 1980 es va fundar la JNC a
Platja d'Aro. Mai vam ser una organització especialment protegida per la màxima
direcció del partit i tot i això vam reeixir. Avui el mèrit i la capacitat ens
ha dut a llocs ben dispars. El retrobament ha estat emotiu. Ens han servit
alguns líquids i alguna cosa per picar. El canapè ha estat vetat, per estètica
i perquè el pa de motlle és una vulgaritat. S'ha d'evitar la vulgaritat i els
ambients insans. La vita...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada