Viatge a Estrasburg

Diumenge 26 de gener de 2014- Hi ha un moment a la vida que un té la necessitat de posar-se a prova per saber si el dolç rodolar de la rutina l’ha atrapat o si el nervi amagat que tenim apunt pels moments dels grans reptes encara és vigorós. S’ha acabat una reunió complicadíssima de la direcció del grup liberal que al final ha decidit que sí, que les eleccions es mantenen pel dilluns al matí a partir de dos quarts de deu. En el silenci espès de la nit estic preparant unes línies en anglès pel discurs de presentació de la meva candidatura a president del grup liberal, anomenat Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa. He treballat molt i molt calladament en aquesta direcció els dos últims mesos. He tingut alguns entrebancs que ara no vénen a compte. Són quasi dos quarts de dues de la nit quan em poso al llit. Tinc un cert convenciment intern que puc guanyar. El que succeeix és que la meva contrincant, Mailis Reps, diputada estoniana, exministre d’Educació, també n’està convençuda. M’he de llevar a dos quarts de set del matí. He dormit malament i superficial.

Dilluns 27 de gener de 2014- Em llevo molt aviat, repasso el que he escrit fa unes poques hores i hi faig alguns canvis que el meu cervell ha madurat durant el son. Tinc pensada la corbata per avui, una corbata ara ja una mica vella però que està lligada a bons moments. Baixo a esmorzar amb ganes d’estar sol. Tinc al cap bastant definits els possibles suports i els vots que ja tinc perduts. El grup està format per 79 parlamentaris de 33 Estats membres del Consell d’Europa. No tenim representació de 15 Estats més. Segur que no hi seran tots, alguns suplents no viatgen i alguns estan atrapats en assumptes molt interns, com els ucraïnesos. Volia esmorzar sol però em trobo amb un conegut. Conversa de conveniència. Per un dia, en lloc del bus línia 6, em regalo un taxi d’11 euros. Pel camí truco a la nova diputada noruega i em demana una documentació que li aconsegueixo en pocs minuts. Em sembla que em donarà suport. Del cert no ho sabré mai perquè és vot secret en urna. No s’ha de deixar de buscar els suports fins a l’últim moment, en això hi estic entrenat. També truco a un diputat armeni i quedem que ens veurem a la sala de la reunió de grup 5 minuts abans de començar la reunió. Un parell de centenars de metres entre la parada del taxi i l’entrada. Fred de gener a Alsàcia, cel netíssim. La solitud i el replegament del moment abans. Penso en Lluís María de Puig que és qui em va ensenyar a no perdre’m en aquest gran bosc de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa quan hi vaig arribar fa sis anys, just el dia que a ell l’elegien president de l’Assemblea després d’haver estat president del grup socialista. Tot va molt ràpid. 61 persones a la sala. La presidenta sortint i candidata a presidenta de l’assemblea dedica tres quarts d’hora del tot merescuts a acomiadar-se. Després mesa d’edat, li ha tocat a la Baronessa Nicholson, liberal de la Cambra dels Lords. Li dona un cert toc elegant a l’elecció. Només tenim a una baronessa. El seu pare va ser ministre en diversos Gabinets de Winston Churchill i ella va seure a la seva falda i s’hi va criar. L’anunci: diu que he guanyat per majoria absoluta en primera ronda. Ja sóc president per dos anys del Grup Liberal. Per davant tinc feina i el gran estímul d’un repte nou i complex. M’he posat a prova i veig que tinc un nervi vigorós. Ara m’hauré de superar per fer-ho bé. Tenia pensada la reacció pels dos escenaris. Sovint recordo la frase de Ramon Trias Fargas: “Tingueu la humilitat del que mereix la victòria”. Em dirigeixo a la presidència, saludo a qui trobo pel camí i m’atanso a la meva contrincant a qui faig dos petons sense que ella s’aixequi. Comprensible. Un cop assegut, primeres paraules d’agraïment. I passo a l’ordre del dia ràpid perquè el temps ens atrapa. Obro un full que està doblat pel mig mentre parlen d’altres. Els resultats: Xuclà 41 vots, Reps, 19 vots, 1 vot en blanc. Un diputat suís em demana el resultat exacte de la votació. El moment de la magnificència. Dic que no el tinc, que l’hauria d’haver anunciat la presidenta de la mesa d’edat. El timbre ens crida al Ple. Entro al lavabo. Escric uns pocs missatges a qui estimo i als qui  m’han ajudat. Entro a l’hemicicle i penso: “què fa un nen d’Olot en un lloc com aquest?”. Somric per dintre.

Dimarts 28 de gener de 2014- El dia de les trucades de felicitació. Unes quantes molt sentides i un petit regal: a més d’entrar a la direcció del partit ALDE a nivell europeu en Josep Rull, amic de fa tants anys, em comunica que torno al comitè executiu del partit on fa 25 anys que milito i d’on fa set anys en vaig sortir. El twitter ja fa RT de la notícia. Un perfil aparentment enigmàtic de twitter, anomenat Metratón, escriu: “Felicitats @jordixucla, Europa guanya un bon polític, Girona perd un defensor de les seves infraestructures”. Metratón és un veí gironí de Montjuic amb el que em vaig entrevistar fa anys. Un home exigent i que segueix minuciosament el dia a dia de la política i de les inversions de l’Estat a Girona. Un dels millors seguidors del que faig i hauria de fer. Aquest moment havia d’arribar i convé clarificar les coses: Girona no em perd com a parlamentari, només es pot ser membre del Consell d’Europa si ets representant d’un parlament d’un Estat membre (en aquests moments encara té més mèrit). Continuo actiu amb la meva funció de representant dels gironins al Congrés dels Diputats. Feina fa feina. I aquesta nova responsabilitat multiplicarà les possibilitats de fer la feina bé i servir els ciutadans de les comarques gironines millor.