La presó que anhela llibertat

Tricentenari. Dissabte 11 de gener de 2014. He assistit als actes d’inauguració de la commemoració del Tricentenari dels fets de 1714. L'acte ha tingut lloc a la Seu Vella de Lleida, la primera ciutat que va caure al control de les tropes de Felip V. I aleshores la Seu Vella, que era Catedral, va esdevenir presó. Es l’única catedral d'Europa que s'ha convertit en una presó. Avui, en aquesta pedra vella, d'un groc d'or envellit, la presó anhela llibertat. Un acte que inaugura un any dedicat a recordar tres cents anys en els que un poble s'ha mantingut obstinadament ferm. Poden recuperar l'acte per la xarxa, val francament la pena. Una hora i mitja on textos i art ens fan memòria de la derrota de 1714 però també del recorregut pels tres cents anys fins avui. Ha estat molt il·lustratiu escoltar textos sense cap mena de comentari afegit. L'edicte del Duc de Berwick de 12 de setembre de 1714, per exemple. L'acte ha començat amb una versió de la música de l’àliga de la Patum que per mi té un significat emocional molt especial. Crec que amb els anys, i a desgrat dels berguedans que són molt gelosos del que es seu, aquesta música de solemnitat acabarà convertint-se en una música de tot el país. El fragment de La Seu Vella de Lleida de Josep Pla recitada per Lluís Soler també ha estat sonat molt bé. I la Ciutat Llunyana de Màrius Torres, l'amargor de la derrota i la mirada a un futur que ja ha arribat. I, és clar, l'Ara Mateix de Miquel Martí i Pol i l'He mirat aquesta Terra de Salvador Espriu, música de Raimon, cantat per la palafurgellenca Sílvia Perez Cruz acompanyada per Toti Soler. Nomès dos parlaments, el de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, un home cabal i centrat que llegeix bé els temps actuals, i el del president Mas. Que diferent dels actes del Mil·lenari de Catalunya, de 1988.

El que ha passat de 1988 a ara. Eren els meus primers anys de compromís polític. Recordo els actes de commemoració dels mil anys del naixement del país, recordant quan els comptes de la Catalunya Vella van deixar de retre vassallatge als seus superiors gals. Recordo que Josep Maria Ainaud de Lasarte m’explicava història de Catalunya i Jordi Ventura història de les, en aquells moments, encara discretes nacions sense estat d'Europa, no havia caigut el Mur de Berlín. Recordo que l'acte d’inauguració del Mil·lenària, l’equivalent al viscut avui, el van presidir els Reis d'Espanya al Palau de la Generalitat. I recordo un discurs del president Pujol orientat a buscar un encaix de Catalunya a Espanya sota el patrocini de la Corona. Recordo molt bé aquells anys. Mirats des d'ara, aquella aposta ha resultat fallida, sense pal·liatius. Ho hem intentat tot i amb lleialtat. Avui, les coses son diferents. 1988, 2014, comparem i trobarem una explicació raonable a on som.

Un sol poble. Essencialment crec que sóc un demòcrata. Amb els anys i l’exercici de la política per Europa i la resta del mon, he destil·lat molt més les meves conviccions democràtiques. I com a demòcrata crec que en una societat s'ha de ser molt curós en el respecte a l’opinió d'altri, sigui qui tingui la majoria o la minoria. Una dada: el 70 per cent dels ciutadans de Catalunya o tenen un pare nascut fora de Catalunya o ells mateixos han nascut fora de Catalunya. I un 80 per cent dels ciutadans volen que el país exerceixi el dret a decidir. Quin ministre parla de fractura social? El cas del nostre país és un cas d’èxit, d’inclusió, de cohesió. Rellegeixin el text "Els infants dels suburbis, aquesta esperança" de Francesc Candel escrit fa tantes dècades i perfectament vigent avui (text llegit en l'acte de Lleida). Alguns haurien d’entendre millor perquè som un sol poble, un dels nostres més preuats tresors.

Un calendari possible. És una percepció estrictament personal però crec que la vida política transcorrerà amb una notable normalitat durant la primera meitat de l'any. Desprès el Parlament de Catalunya aprovarà una llei catalana de consultes emparada en un títol competencial de l'Estatut d'Autonomia vigent. Amb aquesta base legal, el president de la Generalitat convocarà el poble de Catalunya a una consulta pel 9 de novembre. Ja veurem quins plaços contempla aquesta llei però és molt probable que el decret de convocatòria de la consulta el firmi el president el mes de setembre. Quina serà la resposta d'un govern central tancat en banda? Temeràriament tancat en banda. Ja ho veurem. Hi haurà un moment que el pes de la decisió i la resposta ja no serà nomès del president, el parlament i el govern.....sinó col·lectiva del poble de Catalunya, dels que votarien una cosa o una altra en la consulta. De tots els demòcrates. 

El dret a la intimitat. Tinc davant meu el diari Le Monde del dissabte 11 de gener. Ni una referència a la portada a la noticia sobre una possible nova relació sentimental del president francès François Hollande, amb l'actriu Julie Gayet. Passo pàgines i les noticies de França continuen essent essencialment substancials. A la pagina 9, en un breu de nou línees, s’explica que "M. Hollande déplore les atteintes au respect de sa vie privé". Agafin certa premsa catalana amb una gran foto a la portada de la senyora Julie Gayet i titular gran, molt gran. Ha arribat un moment que la crònica esportiva i sentimental s'ha col·lat en la crònica política: entreteniment enlloc d’informació substancial del que succeeix. Quin desastre! Sóc partidari del respecte a la privacitat que aquests dies els francesos han demostrat saber mantenir amb gran convicció interna. El respecte a la privacitat és una de les conquestes d'una societat lliure i responsable.

Els temps de trajecte dels trens. He anat amb tren en els llocs més diversos del món. Si tinc una mica de temps, m’agrada anar amb tren. Em fa ballar el cap les llargues parades dels trens de gran velocitat. Un tren que voreja els 300 quilometres per hora desprès ha de dedicar de 5 a 10 minuts a l’operació de pujada i baixada dels viatgers en una estació. El cas més extrem d’ordre el vaig viure al Japó, on els ciutadans fan ordenada cua en unes línies pintades per pujar ràpid als vagons. Però també als Estats Units. Un tren d'alta velocitat fa una parada de 10 minuts a Barcelona, amb tota normalitat. Em desespera.