13 de maig 2013

El dia que vaig conèixer Giulio Andreotti


Un dia de començaments del mes de maig de l’any 2005 em trobava a Roma treballant i vaig trucar a l’amic diplomàtic Carles Perez-Desoy Fages, empordanès, de Castelló d’Empúries i Ordis, net del poeta Carles Fages de Climent. En aquella època en Carles era agregat cultural a l’ambaixada espanyola davant la República italiana. Li vaig demanar si em podia aconseguir una reunió amb el senador vitalici Giulio Andreotti, l’home més influent de la política italiana des de la segona Guerra Mundial. Dit i fet, els bons contactes del nostre més eminent diplomàtic van fer que tingués hora el 4 de maig a les 8 del matí al despatx d’Andreotti a Palazzo Madama, seu del Senat italià. Andreotti era un home metòdic de missa diària a les set del matí i que rebia visites a partir de les vuit.

Allí em trobava, a l’avantsala del despatx de l’home que havia estat set cops primer ministre d’Itàlia , vuit cops ministre de Defensa, cinc cops ministre d’Exteriors, tres cops ministre d’Administracions públiques, dos cops ministre de Finances i d’Indústria i un cop ministre d’Economia, d’Interior, de Cultura i de Polítiques Comunitàries. Senador vitalici des de 1991, parlamentari de forma ininterrompuda des de 1946 quan va ser elegit per l’Assemblea Constituent. Durant els seus anys de formació política, va tenir una estreta relació amb el líder demòcrata-cristià Alcide De Gasperi, que va conèixer a la biblioteca vaticana i que el va nomenar subsecretari de la Presidència del Consell de Ministres amb 28 anys, càrrec de notable poder a Itàlia, en el primer govern després de l’adveniment de la República. Des d’aleshores, va ser l’home més influent, en cinquanta anys, de la política italiana. Andreotti era un home de biografia controvertida, com ja s’ha destacat aquests dies en motiu de la seva mort el 6 de maig als 94 anys. S’ha emportat molts secrets a la tomba i també tota una manera de fer de la primera República italiana que va enfonsar-se l’any 1992 per l’operació judicial Tangentopolis que va suposar l’ensulsiada de la democràcia-cristiana i el partit socialista italià. L’home més ric d’Itàlia va crear un partit polític amb les estructures dels clubs de tifosi del Milan. Nou mesos després va guanyar les eleccions i dinou anys després Berlusconi encara té la clau del govern italià. Sortir del foc per caure a les brases.

Tornem a les èpoques que la política italiana tenia més bones formes. Andreotti m’havia concedit una hora però la reunió es va allargar més enllà de les nou del matí. Andreotti no parlava cap llengua estrangera i el meu italià és bastant acceptable però no em volia perdre cap matís d’una conversa que prometia. Vaig acceptar la traductora que em va oferir l’ambaixada. Andreotti em va proposar que jo parlés castellà i l’italià que volgués i ell italià i que així ens entendríem. Ens vam entendre, la traductora va quedar callada en un segon pla i a la sortida em va dir que estava molt contenta perquè mai havia pogut escoltar Andreotti desgranant episodis de la vida italiana en la intimitat d’un despatx.

Massa pocs cops prenc apunts de les coses que visc però vaig quedar tant impressionat d’aquella reunió que sortint vaig anar al caffè Sant’Eustachio (el millor cafè del món) a escriure unes notes que guardo amb cura i voluntat de desgranar amb detall el dia que tingui algun recull de fets prou dignes de ser aplegats en un llibre de vivències. Il Divo es va mostrar amb una formes exquisides, veia davant seu un jove parlamentari al que podia explicar alguns episodis segons la seva versió. Era una època per reivindicar-se després del judici per associació amb la màfia del qual es va salvar per prescripció del delicte.

Andreotti em va explicar amb tot luxe de detalls com en una reunió de Ministres d’Afers exteriors que ell presidia es va acordar l’entrada d’Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea. Va recordar la recurrent oposició a l’entrada del president francès Valéry Giscard d’Estaing i em va detallar com va decidir que la reunió no s’acabaria fins que hi hagués acord, i així van estar tota la nit reunits els ministres d’Exteriors. Després va tenir interès en conèixer de la meva boca l’opinió sobre el nou president del Govern espanyol. Zapatero portava poc més d’un any en el poder i estava en la cresta de l’onada amb les seves reformes legals en matèria de costums socials. Andreotti, aquell home que despatxava amb Papes i que tenia fil directe amb el Vaticà, es mostrava contrariat davant un socialisme que, segons ell, res tenia a veure amb Felipe González. Em va demanar per Alfonso Guerra, de qui recordava que havia batejat la filla del segon matrimoni de manera ben catòlica a l’església de la residència de l’ambaixada d’Espanya a Roma. I després vàrem parlar de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq i d’una de les seves grans passions, la Defensa. Va començar a traçar un elogi subtil i amb veu baixa de la importància de l’OTAN, vibrava per moments amb un relat que encara semblava de la Guerra Freda. Coneixedor de Catalunya i les aspiracions dels catalans, també em va preguntar pel president Jordi Pujol. En aquells anys governava el tripartit i li va semblar, des de fora, francament sorprenent una coalició entre socialistes, comunistes i independentistes. Ell que, precisament, amb pentapartitos havia aconseguit evitar sempre l’arribada dels comunistes al poder. Quan la conversa ja havia creat una atmosfera acollidora i propicia per les confidències, em vaig permetre entrar en un camp sensible: li vaig dir que l’operació dels jutges l’any 1992 havia fet més mal que bé enfonsant el sistema de partits i obrint les portes a Berlusconi. Era un terreny abonat perquè ell ensenyés les ferides que li va causar el final de la primera República però em va sorprendre la seva resposta. Es trobava davant un representant d’un tercer país i s’havia que parlar malament d’un moment de la història d’Itàlia era parlar malament d’Itàlia. Va preferir ser benèvol i desviar la conversa. Quan parlar malament dels teus està a l’ordre del dia, aquella actitud em va impactar.

Vaig rebre una nota manuscrita d’Andreotti quan el president Napolitano em va condecorar amb l'onorificenza della Repubblica Italiana en grau de Commendatore, quina cosa confirma els bons i metòdics arxius d’Andreotti. Ens vàrem tornar a saludar en una cimera de parlamentaris a Praga i el meu amic senador italià Lino Nessa encara em va aconseguir una breu visita a casa seva el novembre de 2010. Hi varem anar junts. Dèbil, agafant la mà de Lino es va emocionar recordant els anys que la polítca italiana i l’escena mundial estaven en les seves mans. Andreotti també plorava.