15 de maig 2010

Destralades perquè no s’havia fet la poda



12 de maig de 2010. Sant Pancraci. (“Sant Pancraci, doneu-nos salut i feina”) 9 del matí al Congrés dels Diputats. Es nota que s’acosta una tempesta. El president Zapatero puja a la tribuna. Mitja hora de rellotge. La fi de l’edat de la innocència. S’ha acabat el relat del socialisme de Zapatero, comença la retallada de trenta anys ininterromputs de construcció d’un Estat de base socialdemòcrata. S’han anunciat grans destralades perquè prèviament no s’havia fet la poda. Els diputats socialistes fan la mateixa cara que el dia que es va assabentar que els Reis d’Orient són...no tots els socialistes aplaudeixen el que no els hi és grat. El president del govern es veu en aquest mal tràngol en part per la seva pròpia culpa. Ell no és el culpable de la crisi. Però un governant no pot demanar a la ciutadania sang, suor i llàgrimes si durant mesos ha negat la veritable gravetat de la situació. Enrique Fuentes Quintana va aconseguir els Pactes de la Moncloa gràcies a un discurs solemne a la televisió anunciant que els temps eren difícils i que entre tots s’havien de fer sacrificis. Zapatero no ha preparat l’opinió pública per al sacrifici. Ha negat la crisis i ha actuat, quan ja tothom la veia o la patia, com si no existís. Ha promès que no hi hauria retallades socials (tot just fa dies). Ha volgut estar bé amb tot el món i esperar que la boira escampés sense barallar-se amb cap agent social ni amb els que no el voten ni, sobretot, amb els que creu que el poden votar. I ara ha de fer un cop de volant brusc. La factura política és inevitable. Zapatero és un molt mal governant. Un improvisador perillós. Enyorança en les files socialistes de Felipe González. 12 de maig de 2010, la vicepresidenta Elena Salgado compleix 61 anys. Sant Pancraci hi haurà de fer molt. Convindria canviar el capità de la nau.

La cuina de la retallada- La 1.41 de la matinada de la nit del diumenge al dilluns. S’acabava la reunió de ministres d’Economia de la zona euro, l’Ecofin. La vicepresidenta Elena Salgado tornava de Brussel·les sabent que Espanya estava intervinguda pel Fons Monetari Internacional i el Banc Europeu. Tenia menys de 48 hores per enllestir un pla d’austeritat de 15.000 milions de forma imminent però que ella sap que han d’arribar fins als 35.000 milions. Per què hem arribat fins aquí? No pas per casualitat. Decisions radicals que no s’han aprovat en el Consell de Ministres de divendres perquè encara no s’han escrit amb la lletra petita. ¿La baixada del 5% del sou dels funcionaris ha de ser igual per a tots ells (metges, infermeres, ensenyants, bombers...i la legió de servidors públics distribuïts per l’eix del Paseo de la Castellana? Es poden congelar unes pensions i continuar incrementant unes altres sense acabar als tribunals? Dimarts a la nit el gabinet de crisi dubtava entre congelar un any tota l’aplicació de la llei de dependència, evitar la retroactivitat de la llei o incrementar el copagament privat en receptes i posar una taxa de visita al metge. Decisions preses en 48 hores. El pas dels dies ens apuntaran que n’hi havia d’altres de més sensates. És normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat, tot ell subvencionat en el preu dels bitllets? Que hi hagi plans per fer arribar l’alta velocitat a Sòria i a Pamplona i a Àvila?