12 d’abril 2010

He anat a buscar la tramuntana


Com que aquesta setmana han passat tantes coses, vull acabar explicant aquest moment en un replec de l'Empordà entre un tràfec i un altre. És dissabte de pasqüeta, som a Mollet de Peralada, on un any més el poble juntament amb altres pobles veïns compliran la prometença de caminar fins a Requesens. Aquesta és una prometença antiga, molt antiga, que va començar després de les epidèmies que entre 1348 i 1355 van caure sobre un Alt Empordà que era molt més ple d'aiguamoixos que avui. Som aquí perquè ens hi ha invitat i hi ha insistit en Xavi Freixas, un home de la terra, un enamorat del país i la seva història, un treballador de pedra picada en l'objectiu silenciós i admirable de la inclusió social i la integració de la nova immigració. Estem aquí perquè el meu compromís en cada precampanya i campanya electoral és visitar els 221 municipis de les comarques gironines. I certament el febrer i el març de 2008 no vaig arribar a venir a Mollet de Peralada, 173 habitants, segons em diu l'alcalde, en Claudi Puig, un home que n'ha vist passar moltes, murri. És la meva personal prometença. El país, tot ell...també el dissabte de pasqüeta a Mollet de Peralada caminant des de les set del matí cap a Requesens. El divendres a la nit, menjant, per fi correctament, unes favetes amb menta en un polit restaurant del poble, pregunto, ignorant..."I quin sentit té aquesta tradició?" Em respon en Xavi: "Anem a buscar la tramuntana". Sí, els empordanesos estan enamorats de la tramuntana, de la justa. Ara convé recordar un cop més l'Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent: "Doneu-nos la tramuntana justa, que eixugui l'herba i no espolsi el blat". Quin vers més bell, quina condensació més destil·lada de la difícil ponderació de les coses. No sempre la pluja sap ploure ni el vent sap eixugar l'herba sense espolsar el blat...Aquí, doncs, estem, buscant la tramuntana. Després arribarà el Madrid-Barça. Quan el lector llegeixi aquestes línies, ja haurem tocat el cel o haurem sentit una angúnia que només podrà treure un vi del Pla de Garrigol.