02 de gener 2010

Un traspàs de Rodalies sense estacions ni trens ni vies


El president de la Generalitat, José Montilla, ha afirmat que el millor del 2009 ha estat la negociació del nou sistema de finançament i el traspàs de rodalies. Amb aquest balanç, el canvi polític a Catalunya pel 2010 és més reclamat que mai. Anem per pams. De finançament ja en vam parlar en el seu moment, el mes de juliol de l’any passat. Aleshores es va dir que era un molt bon sistema de finançament, ara resulta que l’endeutament de la Generalitat pel 2010 ha augmentat. Era un pas endavant però ni de lluny era el sistema dissenyat per l’Estatut vigent des del 9 d’agost de 2006. Amb el traspàs del servei de trens passa quelcom semblant. Benvingut sigui però queda molt lluny del que contempla l’Estatut i la negociació ha estat feta molt a la baixa, tant a la baixa que s’haurà de tornar a reobrir.

L’Estatut contempla que la Generalitat assumirà la competència dels trens que en el llenguatge administratiu estatal se’n diuen trens de rodalies i trens regionals. A la pràctica: qualsevol tren que comenci i acabi el seu recorregut a Catalunya ha de ser competència del govern català. Tres anys i mig després de l’aprovació en referèndum del text estatutari, això no és així. No ho és perquè en la negociació del traspàs s’han deixat aparcats els trens que van més enllà de les rodalies de Barcelona. El govern central dóna llargues i el govern amic català s’ha empassat deixar pel 2012 la negociació dels anomenats trens regionals (per exemple, els trens que cobreixen el servei Barcelona-Girona-Figueres-Portbou). És cridaner que un conseller gironí, Joaquim Nadal, hagi deixat perdre aquesta oportunitat de fer complir la llei per gestionar des de la proximitat els trens regionals.

Però el traspàs dels trens de Rodalies –perquè han de copiar el nom i traduir-lo al català?- ha estat incomplert. No és cap broma dir que aquest és un traspàs sense trens ni estacions ni vies. Benvingut sigui però avui per avui la competència queda reduïda a una nova web, un telèfon d’atenció i una megafonia centralitzada. Per cert, amb l’anunci que tindrem un nou servei telefònic d’atenció al client hem descobert que ara tindrem un servei telefònic atès des de Barcelona perquè fins ara totes les queixes i informacions eren proporcionades des de Sevilla! També hi ha competència per fixar els preus però un dia abans de firmar el traspàs l’empresa Renfe va aprovar una pujada del 6% dels bitllets dels trens. Quin regal més enverinat!

Un traspàs sense vies, que se les queda l’empresa pública ADIF del Ministeri de Foment, ni estacions, que també se les queda l’empresa ADIF, ni trens que fins al final del contracte-programe, el 2011, seran els de Renfe, empresa pública del Ministeri de Foment que coneixem tant bé. Segur que una tutel·la des de la proximitat ajudarà a incrementar l’exigència però l’ideal de traspàs és un altre. Si vostès han utilitzat el servei dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, crec que amb poques paraules ja ens hem entès. Aquest és el servei íntegre, còmode i puntual que s’hauria de poder oferir per part de la Generalitat amb les restants línies amb les mans lliures i tots els equipaments, també trens, estacions i vies.

Una Generalitat amb ambició s’hauria de posar a treballar ja des d’ara perquè una empresa pública o pública-privada catalana agafés el relleu del servei de Renfe a partir de 2011. Si hi ha empresaris catalans disposats a invertir en una companyia com Spanair, per què no n’hi ha d’haver per invertir en un servei que podria ser molt més utilitzat si oferís millors serveis?

Quins són aquests millors serveis? Puntualitat, més freqüències i ampliació dels horaris de trens a primera hora i última hora, també en els trens regionals. En un nom: Holanda. Sí, trens com els d’Holanda o Bèlgica que inviten a deixar el cotxe a casa. Perquè hi ha trens fins a mitjanit, perquè arriben a l’hora. Això és especialment necessari a Catalunya perquè Barcelona és una ciutat amb una densitat de població altíssima i limitada per la geografia: la faixa de Collserola i el litoral. El creixement natural és fora de Barcelona. I aquest creixement harmònic i ben distribuït i interconnectat va de la mà del tren i el metro.

Fem del que tenim virtut. Tot i que arriba amb una inversió insuficient abans d’acceptar el traspàs virtual. Per cert, tot això té moltes semblances amb el mètode de negociació de “peix al cove” tan criticat fa pocs anys pels tres socis del govern. Un “peix al cove” que no s’hauria d’haver acceptat sense el traspàs de vies i estacions. Coses dels governs amics. No convé oblidar que el traspàs dels aeroports també dorm el son dels justos. Recordo perfectament la negociació a Madrid de l’Estatut, el febrer de 2006. Sala del Govern del Congrés, Rubalcaba: “Els trens ja i sense llei i els aeroports en aquesta mateixa legislatura i amb una llei que entrem abans de juny (del 2006). Firmeu, firmeu, que no trobareu ningú millor que nosaltres per comprendre les vostres aspiracions d’autogovern”. Una comprensió sincera, com s’ha vist. Algunes noves lliçons apreses. I anar fent camí, millor guiats pels qui saben el camí que ens convé. I que volen fer camí.