31 de gener 2010

Una tragèdia grega


L’economia espanyola va malament, molt malament. Fa dos o tres anys el president Zapatero treia pit i deia que aviat l’economia espanyola atraparia la francesa i que el primer ministre italià estava deprimit perquè Itàlia ja havia quedat per darrera d’Espanya en el rànking d’economies mundials, entre les quals Espanya havia d’entrar de ple dret al G-8. Amb aquest fabulós miratge en part –juntament amb els odis territorials sembrats pel PP- Zapatero va guanyar les últimes eleccions.


Ara aquesta vaporosa i dolça mentida perfumada per la colònia de nou ric de l’economia especulativa i enlairada per la totxana...ha fet un crack espectacular...fins a convertir-se en una tragèdia grega. La foto més eloqüent que il·lustra aquesta situació d’emergència és la participació del president Zapatero en el Fòrum de Davos aquesta setmana. Sí, hi ha assistit per primer vegada però els organitzadors no han posat el president de torn de la Unió Europea al costat dels grans sinó que li han fet compartir col·loqui amb el president de Letònia i el primer ministre grec. Tota una humiliació. La foto de les tres economies més malaltes de la Unió Europea.


Tot s’ha destapat en 48 hores: 4.326.500 aturats a l’acabar el 2009, el 18’83% de la població. Per primer cop, el reconeixement oficial que l’atur pot arribar als 4’6 milions durant el 2010, un 20% d’aturats. Però la dada més espectacular i més disparada és la del dèficit públic que arriba al 11’4% quan el dèficit màxim permès a la zona euro és el 3%. Totes les alarmes s’han disparat. Els mercats financers internacionals estan a punt de traspassar la “grip grega” a les finances públiques espanyoles. Com molt bé se sap, Grècia ha entrat en un estat de descrèdit en els mercats internacionals que li han pujat espectacularment el preu dels interessos dels prestem fins al 7%. Aquest és el mal que pot agafar les finances espanyoles. L’Estat deu més del 55% de la riquesa que produeix a l’any (PIB). Avui els inversors internacionals presten el diner al govern espanyol a l’1% però si li perden la confiança poden duplicar el preu del diner. Aquest ha estat el pànic de la setmana que ha dut a un gir radical en la política econòmica. I en aquest gir radical, Zapatero, pura jam session, ha decidit presentar-se a Davos amb la proposta d’allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys per transmetre valentia reformadora en els mercats internacionals. Una setmana tràgica, per tapar una via d’aigua i per despertar del son dels infants.


Tinc a davant un quadre de les edats de jubilació als Estats de la Unió Europea. Certament Alemanya ha afrontat la mesura de passar dels 65 als 67 però ho va fer en època d’un govern de gran coalició i amb una prèvia i bona preparació de la opinió pública. A França estudien aixecar la frontera dels seixanta anys, a Espanya deien que estaven construint un Estat més social. La vicepresidenta Elena Salgado es va estrenar en el càrrec afirmant: “Queden 200.000 milions d’euros per gastar”. Avui es veu en tota la seva cruesa la magnitud de la tragèdia. Que ha explotat en les primeres setmanes de la presidència semestral de la Unió Europa, que no s’ha pogut contenir. Aquesta setmana el primer ministre socialista George Papandreou ha vingut a Estrasburg per explicar davant el Consell d’Europa el malament que està l’economia grega. Un tipus seriós. I una diferència: Papandreou va arribar fa uns pocs mesos a l’oficina de primer ministre per una votació popular que va enviar a l’oposició els anteriors responsables de la grip econòmica grega. A Espanya el doctor es negava a diagnosticar fins fa quatre dies i avui necessita una transfusió de sang que no sap de on treure.

El millor restaurant del món


El millor restaurant del món ha decidit tancar dos anys. El millor restaurant del món està situat al terme municipal de Roses. El diari francès Le Figaro té cada dia un bitllet de portada que sota el títol de Histoire de Jour explica un fet rellevant i de transcendència mundial. És del que primer llegeix el lector matutí en el primer cop d’ull a la portada. Dijous, el bitllet de portada de Le Figaro feia referència a la decisió de Ferran Adrià de fer guaret durant dos anys en el seu restaurant de referència. I Philippe Gélie firmava un bitllet que parlava de Roses, i de Cala Montjoi i del cuiner català...el Bulli ens posa en el mapa. Els ciutadans d’arreu que tenen un alt concepte de El Bulli, s’haurien de trobar un país amb un grau d’exigència semblant.

Eleccions al Llenguadoc-Rosselló


Tan que ens preocupem per saber com van els governs del nostre entorn...Balears, Aragó, País Valencià...i molt sovint ens oblidem d’informar-nos o de reclamar informació sobre la regió francesa que tenim al nostre nord i amb la qual tenim molts vincles culturals i encara seria bo que més d’econòmics.
La regió de Llenguador-Rosselló viu un terratrèmol polític. El seu president Georges Frêche és un vell elefant del Partit Socialista francès que va ser expulsat el 2007 per unes polèmiques declaracions. La seva popularitat és alta, com la seva edat i el seu populisme, i els socialistes francesos havien decidit no presentar llista pròpia en les eleccions regionals de març que ve perquè els resultava un esforç inútil. Aquesta setmana Frêche ha dit sobre Laurent Fabius que es presenta de candidat a les regionals de Haute-Normandia: “Voter pour ce mec me poserait un problème: il a una trchoe pas catholique”. Ho podríem traduir com “ Votar per ell (Fabius) em presenta un problema: ell té una girada poc catòlica”. Tenir una girada poc catòlica en francès és una expressió corrent per senyalar que algú és poc de fiar. Però Fabius és d’origen jueu. I les acusacions d’antisemitisme contra Frêche no han tardat.
Ara la primera secretaria dels socialistes francesos, Martine Aubry, ha demanat a l’alcaldessa de Montpeller, Hélène Mondroux, que encapçali una candidatura socialista contra el partit de Sarkozy ,UMP, i contra la candidatura independent de Frêche. Les eleccions s’han posat interessants en la terra dels nostres veïns del nord. Per què tenim tanta informació sobre els guirigalls de Balears o València i tan poca sobre els nostres veïns del nord? Veïns amb els que d’aquí a pocs mesos ens unirà un tren d’alta velocitat amb origen o destí a Figueres.

Sacrifici contra el mal d'ulls

Asif Ali Zardari és el president del Pakistan i vidu de Benazir Bhutto, que va morir en un atemptat. Zardari és supersticiós i ha fet degollar un corder per combatre el mall d’ull i protegir-se contra la màgia negra. Així informa el diari més llegit a Pakistan en llengua anglesa, el Dawn. Però des de l’arribada al poder el setembre de 2008, Zardari viu envoltat d’un camell, una vaca i unes quantes cabres que va sacrificant. Pakistan és un país amb 168 milions d’habitants – més que Rússia- i que té la bomba atòmica. Que els corders degollats li facin mantenir la calma i l’allunyin del botó nuclear. Així estem...

16 de gener 2010

Giuseppe Tomasi Blanco, Príncep de Lampedusa


Dimarts 12 de gener. Giuseppe Tomasi, Príncep de Lampedusa i Duc de Palma di Montechiaro ha comparegut al parlament. El ministre de Foment, José Blanco, ha comparegut a la Comissió de Foment del Congrés per explicar els plans del govern per “canviar” el model aeroportuari. El resultat ha estat que Blanco ha explicat un model que separa la gestió dels equipaments del control aeri. I en la gestió hi posa diferents actors però reservant-se l’Estat el 51% del control de la gestió. El control aeri es manté en mans de l’Estat. Resumint: Fabrizio afirma que “si volem que tot continuï com està, és precís que tot canviï. M’explico?” (El Guepard, capítolI)

No sé si Blanco entre tantes hores de moure fils de partit ha dedicat el seu temps a les lectures lampedusianes però el que li han preparat els funcionaris de Foment en compliment del seu jurament de sang (ni una competència menys!”) ha resultat un barroc model que no toca la preeminència d’AENA en l’ antieficient i anticompetitiva gestió dels aeroports. L’exposició ha estat prou barroca perquè diferents mitjans hagin publicat titulars dispars. Eugeni d’Ors quan acabava de dictar un article, deia a la secretària: “si ha quedat massa clar i entenedor, posi alguna frase més pel mig, misteriosa i fora de context, que així el text resulta més atractiu”. Així era el discurs sobre aeroports de dimarts.

Res a veure amb allò acordat- El que vam acordar en la negociació de l’Estatut és el que avui forma part d’una disposició final del text vigent: “L’Estat procedirà a la desclassificació dels aeroports d’interès general per al seu traspàs al Govern de la Generalitat”. Quins són aquests aeroports a desclassificar? El mes d’abril en l’última negociació, ja en la votació al Ple, l’últim serrell eren els aeroports. Caminant amunt i avall pel pati del Congrés, Rubalcaba va fer l’última proposta: “posem els aeroports de Girona, Reus i Sabadell explícitament en el text i deixem Barcelona per negociar més endavant”. Amb visió de conjunt del país, aquesta era una proposta inacceptable. Com a diputat per Girona, pensava que ja teníem l’aeroport a les mans. Voler i doler. Vam anar a per totes...i així estem. Són aquelles cruïlles que es presenten durant la vida, en la política, en el treball...en tot cas l’Estatut parla de desclassificar aeroports catalans per ser traspassats a la Generalitat i el ministre gallec s’ha passat la llei pel clatell.

El govern amic- El president, el vicepresident i el conseller de Política Territorial havien assegurat que la Generalitat tindria una posició “determinant” en la gestió dels aeroports catalans. Res de res. Una nova decepció de la fórmula del “govern amic”. Aquesta és una batalla per reobrir, amb govern fort aquí i diputats catalans decisius a Madrid. Nou Estatut, peix per pescar, cove per omplir.

15 de gener 2010

L'economia espanyola posa els pèls de punta a Europa


Visitant il·lustre- Qui va passar la nit de cap d’any en un poblet del Baix Empordà? Javier Solana, deu anys “ministre” d’Afers Exteriors i Seguretat de la Unió Europea (Mister PESC), abans secretari general de la OTAN i durant tants anys ministre del socialisme de veritat, el d’abans. Aquests dies de Nadal i Cap d’Any també s’ha vist per Girona l’alcalde de Madrid i el director del diari El Mundo, far de l’anticatalanisme des de on el president del Barça ha decidit llançar la seva (respectable i incerta) trajectòria política.

Radiografia de pànic- El periòdic britànic Finacial Times ha titulat que “Una matussera Espanya ha de dirigir Europa” i ha qualificat el programa de la presidència semestral “d’anodí”. Les paraules a vegades se les emporta el vent. Però les previsions de la OCDE sobre el creixement econòmic a Europa durant el 2010 són cosa seriosa i de fiar. Els únics Estats que tindran “creixement negatiu” (bonica perífrasi per anomenar els que el seu PIB caurà i no creixerà) seran Espanya, Irlanda, Letònia i la encara no oficialment comunitària Islàndia. El mapa fa pànic. Alemanya, França, Itàlia...però també els països de l’exest europeu tindran creixements positius. I només Espanya és estat gran. I Zapatero afirma ufanós: “Espanya al capdavant de la presidència de la Unió Europea liderarà la sortida d’Europa de la crisi econòmica”. Això últim no s’ho emporta al vent sinó que queda en la vitrina de l’optimisme antropològic (lleugeresa transitòria que afecta a la governació de l’Estat).

07 de gener 2010

Cornuts pagant l'AP7 i la N-II per desdoblar!!!


Avui el Diari de Girona publica aquesta notícia relacionada amb el fet que l'Estat reconeix que pot pagar les obres d'ampliació de l'AP7 al seu pas per les comarques gironines si el peatge no paga les obres d'aquí al 2022 (que és el més probable, que no ho pagui només el peatge). Dedicant diners públics a una concessió a una empresa mentre la N-II continua sense desdoblar!!



L´Estat acabarà de pagar el tercer carril de l´AP-7 si no hi han passat prou vehicles


La concessió a Acesa acaba el 2022 i Jordi Xuclà (CiU) creu que no se n'haurà sufragat el cost

GIRONA LAURA FANALS L'Estat assumirà el cost del tercer i quart carril de l'AP-7 a les comarques gironines si, quan s'acabi la concessió a Acesa, els increments de trànsit no han estat suficients per cobrir tota la despesa de l'ampliació. Això és, almenys, el que explica el govern espa?nyol en una resposta al diputat de CiU Jordi Xuclà, qui recorda que la concessió s'acaba el 2022 i, "amb el retard que porta la infraestructura, que es va començar a plantejar l'any 2005", tem que l'administració hi hagi acabar d'aportant diners. Fins al moment, tant l'Estat com la Generalitat sempre s'han mostrat convençuts que per l'autopista ampliada passaran suficients vehicles com per poder sufragar el cost de l'ampliació. De fet, en la resposta de l'Estat, s'assenyala que en el conveni signat entre Foment i Acesa (que data d'abril de 2006) s'estableix que "les obres es finançaran considerant l'increment de trànsit que previsiblement es produirà per l'autopista ampliada". Tot això, l'acord també reconeix que "està previst un pagament de l'administració un cop finalitzada la concessió, en el cas que els increments de tràfic no haguessin estat suficients". Però tot i que les administracions es mostren convençudes que hi haurà suficient tràfic per fer front al pagament, des de CiU no ho veuen tan clar. "Ja som al 2010, i el tercer carril no estarà acabat abans de 2012, de manera que només hi haurà deu anys per amortitzar una obra tan important", reflexiona Xuclà. En total, Acesa calcula que l'ampliació de l'autopista des de Maçanet fins a la Jonquera tindrà un cost de 295 milions d'euros.Passar el problema al 2022 Per això, el diputat gironí considera que el Govern estatal, a través del conveni, ha "endossat" el problema al govern de 2022 i que això es pot convertir en una greu "hipoteca". Una altra opció, indica Xuclà, és la d'allargar la concessió, tot i que l'Estat, de moment, d'això no n'ha parlat. D'altra banda, Xuclà també critica el ministre de Foment, José Blanco, qui va assegurar que ?durant el 2010 es farà una forta ?inversió en autovies a les ?comarques gironines gràcies, precisament, al tercer carril de ?l'autopista. En aquest sentit, Xuclà recorda que la construcció del ?tercer ?carril (i el quart, en el cas de la ?circumval·lació de Girona) no els paga directament l'Estat, sinó que reverteix sobre els ciutadans. En aquests moments, el tram del tercer carril entre Maçanet i Fornells s'està execurant, el de Fornells-Vilademuls té el projecte aprovat i Vilademuls-la Jonquera té l'obra licitada.

06 de gener 2010

Jordi Pujol estudiat com a cas de lideratge


Avui Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano Professors d’Esade (URL) publiquen un interessant article sobre lideratge a partir de l'anàlisis de la personalitat i l'acció de Jordi Pujol. La seva lectura val la pena. El podeu trobar en aquet enllaç:


02 de gener 2010

Un traspàs de Rodalies sense estacions ni trens ni vies


El president de la Generalitat, José Montilla, ha afirmat que el millor del 2009 ha estat la negociació del nou sistema de finançament i el traspàs de rodalies. Amb aquest balanç, el canvi polític a Catalunya pel 2010 és més reclamat que mai. Anem per pams. De finançament ja en vam parlar en el seu moment, el mes de juliol de l’any passat. Aleshores es va dir que era un molt bon sistema de finançament, ara resulta que l’endeutament de la Generalitat pel 2010 ha augmentat. Era un pas endavant però ni de lluny era el sistema dissenyat per l’Estatut vigent des del 9 d’agost de 2006. Amb el traspàs del servei de trens passa quelcom semblant. Benvingut sigui però queda molt lluny del que contempla l’Estatut i la negociació ha estat feta molt a la baixa, tant a la baixa que s’haurà de tornar a reobrir.

L’Estatut contempla que la Generalitat assumirà la competència dels trens que en el llenguatge administratiu estatal se’n diuen trens de rodalies i trens regionals. A la pràctica: qualsevol tren que comenci i acabi el seu recorregut a Catalunya ha de ser competència del govern català. Tres anys i mig després de l’aprovació en referèndum del text estatutari, això no és així. No ho és perquè en la negociació del traspàs s’han deixat aparcats els trens que van més enllà de les rodalies de Barcelona. El govern central dóna llargues i el govern amic català s’ha empassat deixar pel 2012 la negociació dels anomenats trens regionals (per exemple, els trens que cobreixen el servei Barcelona-Girona-Figueres-Portbou). És cridaner que un conseller gironí, Joaquim Nadal, hagi deixat perdre aquesta oportunitat de fer complir la llei per gestionar des de la proximitat els trens regionals.

Però el traspàs dels trens de Rodalies –perquè han de copiar el nom i traduir-lo al català?- ha estat incomplert. No és cap broma dir que aquest és un traspàs sense trens ni estacions ni vies. Benvingut sigui però avui per avui la competència queda reduïda a una nova web, un telèfon d’atenció i una megafonia centralitzada. Per cert, amb l’anunci que tindrem un nou servei telefònic d’atenció al client hem descobert que ara tindrem un servei telefònic atès des de Barcelona perquè fins ara totes les queixes i informacions eren proporcionades des de Sevilla! També hi ha competència per fixar els preus però un dia abans de firmar el traspàs l’empresa Renfe va aprovar una pujada del 6% dels bitllets dels trens. Quin regal més enverinat!

Un traspàs sense vies, que se les queda l’empresa pública ADIF del Ministeri de Foment, ni estacions, que també se les queda l’empresa ADIF, ni trens que fins al final del contracte-programe, el 2011, seran els de Renfe, empresa pública del Ministeri de Foment que coneixem tant bé. Segur que una tutel·la des de la proximitat ajudarà a incrementar l’exigència però l’ideal de traspàs és un altre. Si vostès han utilitzat el servei dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, crec que amb poques paraules ja ens hem entès. Aquest és el servei íntegre, còmode i puntual que s’hauria de poder oferir per part de la Generalitat amb les restants línies amb les mans lliures i tots els equipaments, també trens, estacions i vies.

Una Generalitat amb ambició s’hauria de posar a treballar ja des d’ara perquè una empresa pública o pública-privada catalana agafés el relleu del servei de Renfe a partir de 2011. Si hi ha empresaris catalans disposats a invertir en una companyia com Spanair, per què no n’hi ha d’haver per invertir en un servei que podria ser molt més utilitzat si oferís millors serveis?

Quins són aquests millors serveis? Puntualitat, més freqüències i ampliació dels horaris de trens a primera hora i última hora, també en els trens regionals. En un nom: Holanda. Sí, trens com els d’Holanda o Bèlgica que inviten a deixar el cotxe a casa. Perquè hi ha trens fins a mitjanit, perquè arriben a l’hora. Això és especialment necessari a Catalunya perquè Barcelona és una ciutat amb una densitat de població altíssima i limitada per la geografia: la faixa de Collserola i el litoral. El creixement natural és fora de Barcelona. I aquest creixement harmònic i ben distribuït i interconnectat va de la mà del tren i el metro.

Fem del que tenim virtut. Tot i que arriba amb una inversió insuficient abans d’acceptar el traspàs virtual. Per cert, tot això té moltes semblances amb el mètode de negociació de “peix al cove” tan criticat fa pocs anys pels tres socis del govern. Un “peix al cove” que no s’hauria d’haver acceptat sense el traspàs de vies i estacions. Coses dels governs amics. No convé oblidar que el traspàs dels aeroports també dorm el son dels justos. Recordo perfectament la negociació a Madrid de l’Estatut, el febrer de 2006. Sala del Govern del Congrés, Rubalcaba: “Els trens ja i sense llei i els aeroports en aquesta mateixa legislatura i amb una llei que entrem abans de juny (del 2006). Firmeu, firmeu, que no trobareu ningú millor que nosaltres per comprendre les vostres aspiracions d’autogovern”. Una comprensió sincera, com s’ha vist. Algunes noves lliçons apreses. I anar fent camí, millor guiats pels qui saben el camí que ens convé. I que volen fer camí.