Comença el curs polític. En la política catalana clarament centrat en les eleccions al Parlament de Catalunya a celebrar la tardor de l’any que ve. En política, com en tantes coses de la vida, tot són cicles. Es noten aires de canvi. Hauran estat set anys de tripartit, dues legislatures d’aliança de entre PSC-PSOE, ERC i ICV amb l’objectiu d’arribar al poder i passar pàgina dels anys de govern de Jordi Pujol. Però set anys en política són molts i més en aquets temps de tràfec i crisi econòmica en els quals els ciutadans ens demanen polítiques clares amb un nord definit que faci de la política una acció que sigui útil a la societat i millori la vida de les persones. Aquesta no ha estat la manera de fer dels governs d’aquests set anys, centrats en una reforma poc calibrada, en el seu origen, de l’Estatut i en querelles entre socis del tripartit. Si a això hi sumem que l’eslògan de la campanya socialista de 2006 va ser “Fets, no paraules”, el balanç de l’acció de govern tampoc destaca en cap punt d’una manera rellevant. La no acció com a forma de govern, el no lideratge com a manera d’anar tirant. Poques opinions i sempre escrites per sortejar el pes d’una presidència de la qual en coneixem poques opinions, pocs missatges de fons, poques polítiques de conjunt. Aquesta és l’estil ja contrastat de José Montilla. Però en aquesta època de trasbals els ciutadans més que la crítica volen conèixer la proposta alternativa i percebre la confiança que el canvi d’un nou govern pot ser millor. Aquesta és la responsabilitat i el repte que afronta Artur Mas.
El tercer tripartit serà una realitat si els tres socis sumen majoria absoluta, que ara els va de tres escons. És més que possible una pujada dels partits grans – CiU i en menor mesura PSC- i una baixada dels socis menors del tripartit. Anem per pams. L’opositor Raimon Obiols va aconseguir els tres cops que es va presentar entre 40 i 42 diputats. Avui el PSC en té 37 i el partit que ostenta la presidència va obtenir el 25% dels vots. El segon pitjor resultat dels socialistes en unes eleccions catalanes, només per davant dels 35 escons assolits per Joaquim Nadal el 1995. Pot ser que els socialistes registrin, doncs, un petit avanç, tot i que avui les enquestes no el detecten. ICV canviarà de candidat i molt probablement Joan Saura serà rellevat per Joan Herrera. Amb en Joan Herrera m’uneixen vincles d’amistat generacional, tots dos vam ser secretaris generals de les joventuts dels nostres partits al mateix temps i ens portem dos anys. Recordo que després de les últimes eleccions generals l’Herrera em comentava amoïnat: “Hem aconseguit només un 2% dels vots a l’Hospitalet de Llobregat i en canvi ens ha anat molt bé amb un 6% dels vots a Vic”. L’Herrera no és ni vol representar la continuïtat de l’antic PSUC, del comunisme català. Alguns votants de la tradició del PSUC no es veuran del tot identificats amb les propostes del nou candidat. A l’altra banda de la balança trobem el nou filó de votants “ecosocialistes” que bé podrien ser els que van votar generosament ICV a Vic i altres ciutats mitjanes. Però aquest és un vot més crític, eclèctic i canviant segons l’evolució política. Detectem una via de transvasament de vot jove d’ICV a CiU. Encara que pugui sorprendre a algú, això és així. Aquest element i altres, com la gestió molt paternalista i asfixiant d’ICV en els departaments que ha dirigit, poden ser els fonaments d’una petita davallada del soci menor del tripartit.
La davallada més important, però, és la que pot patir ERC. Potser no tant com diuen alguns que parlen d’una pèrdua de fins a set o vuit escons. Però una baixada apreciable sí. ERC està més còmode que mai com a soci del PSC-PSOE. Això que pot fer feliç als dirigents del partit, cada cop més units a la màxima de “qui dia passa any empeny...que ja veurem el que pot passar després” no ha de ser precisament el que més agradi a la gran majoria dels seus votants. Tots sabem que hi ha discursos per als molt convençuts però ERC ha perdut la frescor, la “puresa” i l’orientació que li va fer guanyar molt terreny el 2003 i a les eleccions generals de 2004. Bons resultats obtinguts per Josep Lluís Carod-Rovira, qui ja no repetirà de cap de cartell. Carod-Rovira avui és un vicepresident mancat de poder substancial que escura els seus mesos al Palau de la Generalitat. Però Carod-Rovira ve d’una tradició política llarga i sòlida que, en els seus anys frescos, li va permetre fer un discurs articulat amb un fons de solidesa intel·lectual. Qui el substitueix, Joan Puigcercós, és un expert en la maniobra i el curt termini –potser per això va fer amistat circumstancial amb un semblant: Zapatero- i en la llarga precampanya i campanya es trobarà a faltar aquesta manca de solidesa en la seva preparació personal i política. Ja ho veurem.
Del PP poc més es pot dir que, amb tots els respectes, és un partit excèntric –fora de la centralitat- en la política catalana i especialment en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els vots que pugui recollir dependran molt més de l’evolució de la política espanyola i d’aquells votants que voten amb la mirada posada en la política espanyola. Aquest tipus de votant existeix a Catalunya. També s’ha de dir que Alícia Sánchez-Camacho ni brillarà amb l’experiència i l’agilitat del currículum de l’exministre Josep Piqué.
Si fa pocs anys pel PSC exhibir la sintonia amb Zapatero era un actiu a les eleccions catalanes, avui el crèdit del president del Govern ha perdut enters a Catalunya. Pels seus incompliments competencials? Sí, especialment pels que seguim el dia a dia de la política. Però per la gran majoria de la població per la seva desorientació i improvisació en la gestió de la crisi econòmica. El primer mandat de Zapatero va tenir un relat, una foto de conjunt – ampliació de drets civils, nova política exterior...- En aquest segon mandat és erràtic i no aconsegueix transmetre un fil conductor de la seva política. Anar a salt de mata en època de convulsions i crisi és una greu temeritat. El seu equip ho nota i hi pateix.
Hi haurà concentració de vot útil al voltant de CiU i PSC. Qui en pot treure major avantatge? Jo sostinc que CiU si durant aquest any sabem explicar alt i clar que arriba una nova CiU a punt per aixecar el país i no pas que torna la CiU que va governar en l’anterior període. Això requerirà dosis raonables de renovació en el missatge – la societat no s’ha radicalitzat però sí que està farta dels qui maregen la perdiu i divaguen- i d’autocrítica en allò que varem fer malament. Ens haurem d’obrir a nous sectors de la societat, a nous votants i a independents. Ho farem. Haurem de comprometre’ns a fer un govern més eficaç, més àgil, que deixi respirar més a la societat i que tingui objectius clars i abastables. Avui el primer de tots és sortir de la crisi econòmica i renovar els motors econòmics del país.
El tercer tripartit serà una realitat si els tres socis sumen majoria absoluta, que ara els va de tres escons. És més que possible una pujada dels partits grans – CiU i en menor mesura PSC- i una baixada dels socis menors del tripartit. Anem per pams. L’opositor Raimon Obiols va aconseguir els tres cops que es va presentar entre 40 i 42 diputats. Avui el PSC en té 37 i el partit que ostenta la presidència va obtenir el 25% dels vots. El segon pitjor resultat dels socialistes en unes eleccions catalanes, només per davant dels 35 escons assolits per Joaquim Nadal el 1995. Pot ser que els socialistes registrin, doncs, un petit avanç, tot i que avui les enquestes no el detecten. ICV canviarà de candidat i molt probablement Joan Saura serà rellevat per Joan Herrera. Amb en Joan Herrera m’uneixen vincles d’amistat generacional, tots dos vam ser secretaris generals de les joventuts dels nostres partits al mateix temps i ens portem dos anys. Recordo que després de les últimes eleccions generals l’Herrera em comentava amoïnat: “Hem aconseguit només un 2% dels vots a l’Hospitalet de Llobregat i en canvi ens ha anat molt bé amb un 6% dels vots a Vic”. L’Herrera no és ni vol representar la continuïtat de l’antic PSUC, del comunisme català. Alguns votants de la tradició del PSUC no es veuran del tot identificats amb les propostes del nou candidat. A l’altra banda de la balança trobem el nou filó de votants “ecosocialistes” que bé podrien ser els que van votar generosament ICV a Vic i altres ciutats mitjanes. Però aquest és un vot més crític, eclèctic i canviant segons l’evolució política. Detectem una via de transvasament de vot jove d’ICV a CiU. Encara que pugui sorprendre a algú, això és així. Aquest element i altres, com la gestió molt paternalista i asfixiant d’ICV en els departaments que ha dirigit, poden ser els fonaments d’una petita davallada del soci menor del tripartit.
La davallada més important, però, és la que pot patir ERC. Potser no tant com diuen alguns que parlen d’una pèrdua de fins a set o vuit escons. Però una baixada apreciable sí. ERC està més còmode que mai com a soci del PSC-PSOE. Això que pot fer feliç als dirigents del partit, cada cop més units a la màxima de “qui dia passa any empeny...que ja veurem el que pot passar després” no ha de ser precisament el que més agradi a la gran majoria dels seus votants. Tots sabem que hi ha discursos per als molt convençuts però ERC ha perdut la frescor, la “puresa” i l’orientació que li va fer guanyar molt terreny el 2003 i a les eleccions generals de 2004. Bons resultats obtinguts per Josep Lluís Carod-Rovira, qui ja no repetirà de cap de cartell. Carod-Rovira avui és un vicepresident mancat de poder substancial que escura els seus mesos al Palau de la Generalitat. Però Carod-Rovira ve d’una tradició política llarga i sòlida que, en els seus anys frescos, li va permetre fer un discurs articulat amb un fons de solidesa intel·lectual. Qui el substitueix, Joan Puigcercós, és un expert en la maniobra i el curt termini –potser per això va fer amistat circumstancial amb un semblant: Zapatero- i en la llarga precampanya i campanya es trobarà a faltar aquesta manca de solidesa en la seva preparació personal i política. Ja ho veurem.
Del PP poc més es pot dir que, amb tots els respectes, és un partit excèntric –fora de la centralitat- en la política catalana i especialment en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tots els vots que pugui recollir dependran molt més de l’evolució de la política espanyola i d’aquells votants que voten amb la mirada posada en la política espanyola. Aquest tipus de votant existeix a Catalunya. També s’ha de dir que Alícia Sánchez-Camacho ni brillarà amb l’experiència i l’agilitat del currículum de l’exministre Josep Piqué.
Si fa pocs anys pel PSC exhibir la sintonia amb Zapatero era un actiu a les eleccions catalanes, avui el crèdit del president del Govern ha perdut enters a Catalunya. Pels seus incompliments competencials? Sí, especialment pels que seguim el dia a dia de la política. Però per la gran majoria de la població per la seva desorientació i improvisació en la gestió de la crisi econòmica. El primer mandat de Zapatero va tenir un relat, una foto de conjunt – ampliació de drets civils, nova política exterior...- En aquest segon mandat és erràtic i no aconsegueix transmetre un fil conductor de la seva política. Anar a salt de mata en època de convulsions i crisi és una greu temeritat. El seu equip ho nota i hi pateix.
Hi haurà concentració de vot útil al voltant de CiU i PSC. Qui en pot treure major avantatge? Jo sostinc que CiU si durant aquest any sabem explicar alt i clar que arriba una nova CiU a punt per aixecar el país i no pas que torna la CiU que va governar en l’anterior període. Això requerirà dosis raonables de renovació en el missatge – la societat no s’ha radicalitzat però sí que està farta dels qui maregen la perdiu i divaguen- i d’autocrítica en allò que varem fer malament. Ens haurem d’obrir a nous sectors de la societat, a nous votants i a independents. Ho farem. Haurem de comprometre’ns a fer un govern més eficaç, més àgil, que deixi respirar més a la societat i que tingui objectius clars i abastables. Avui el primer de tots és sortir de la crisi econòmica i renovar els motors econòmics del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada