13 de setembre 2009

Itàlia explicada des de París


He passat l’11 de setembre a París, treballant a la Comissió de Justícia i Drets Humans del Consell d’Europa. Organisme internacional que aplega 47 Estats membres que ens vigilem mútuament pel compliment dels principis democràtics i dels drets humans. Molta feina i apassionant. A l’hora de dinar, conversa animada amb el diputat italià Renato Farina. Aquell mateix dia apareix a la premsa la part més vistosa de la cimera anual hispano-italiana: la roda de premsa de Berlusconi autojustificativa de la seva vida privada, la seva passió per la conquesta i la seva atenció a la bellesa femenina (llegeixin la transcripció de al roda de premsa!). Durant la roda de premsa a l’illa sarda de la Magdalena, ni el president Zapatero ni les ministres Salgado, Chacón i Aído han dit ni mu davant tant singular monòleg. Em diu que m’apunti el nom de Versani com a nou líder del Partit Democràtic, l’esquerra italiana. Un cooperativista del nord d’Itàlia sempre en la línia de Massimo D’Alema. També parlem de l’allunyament vistós de Gianfranco Fini, president de la Cambra de Diputats, de Berlusconi. L’estratègia de Fini passaria per optar a la presidència de la República amb els vots de l’esquerra! El líder d’un partit post feixista evolucionat – “només li falta fer-se la circumcisió per congraciar-se amb els jueus”- aliat amb l’esquerra per fer la pinça al Popolo della libertà, partit del qual en forma part. Això pot passar a Itàlia. País meravellós i que resisteix prou bé la crisi econòmica, especialment el nord semblant a la Catalunya laboriosa ara orfe d’interpretació política governamental i de societat civil amb nervi. Farina, que és un home que segueix la política espanyola i llegeix la premsa catalana i madrilenya, em fa notar mentre caminem per la rue de Longchamp que en l’acte de Rodiezmo la ministre Aído lluïa unes aixelles perfectament depilades mentre que la senyora Leire Pajín aixecava el puny amb el braç arrapat al cos per tapar el bosc. Des de fora sempre es noten algunes coses diferents. I més amb una mirada italiana. Txiqui Benegas m’ha explicat que els socialistes canten la Internacional amb el puny esquerra aixecat i que els comunistes la canten amb el puny dret i que com pot ser que cap periodista ho hagi escrit i explicat! Un uixer que passava per allà s’ha acostat i hem parlat de futbol. I ens ha explicat el següent acudit: “Saben per què els del Madrid van tant a missa? Perquè és l’únic lloc on poden veure un home vestit de blanc aixecant una copa”. Benegas ha pagat els cafès.