16 de maig 2009

El maig lleuger de Madrid



El ritme del maig- El mes de maig a Madrid és una temporada de treball al ralentí. Comença amb la festa autonòmica del 2 de maig. Algun dia els afrancesats avergonyits hauran de començar a recordar que el 2 de maig madrileny de 1808 va ser un aixecament sanguinari i desbocat contra els elements ocupants més il·lustrats i l’aristocràcia local. I avui, precisament és una aristòcrata, Esperanza Aguirre, qui millor ha reinventat i reinterpretat el furor patriòtic local del 2 de maig.

Els toros de maig- Després comença la temporada de toros. La llarga temporada de toros de Las Ventas. Toros a les cinc de la tarda o toros a les set de la tarda... Puros, gomina, afició, aparença, figurar...tot això durant un mes llarg de toros. Feria de San Isidro i Feria de la Beneficencia. I per anar a toros a les cinc, ja no cal anar a treballar a la tarda. Els que hi van. És clar.

El tennis de maig- Però ara el maig a Madrid també és temporada de tennis. La Caja Màgica és una joia arquitectònica que s’ha inaugurat fa dues setmanes amb un concert i ara amb l’Open de Madrid de tennis. Un projecte del Gran Madrid de quan les vaques encara eren grasses. Un projecte del conseller sortint d’Esports, Santiago Fises, un burgès català de vella matriu que en una vida anterior – Fises té moltes vides - havia impulsat el camp de Golf Empordà, entre Torroella de Montgrí i Pals. La Caja Màgica té un sostre que s’obre i es tanca segons piqui el sol. És un local polivalent al sud d’Atocha on el concert o el partit de tennis són el pretext pel sopar posterior i, un altre cop, el figurar, el ser vist, la gomina, els puros i la seca llotja de contractació d’un Madrid que ha parat en sec el negoci del totxo. En 10 anys, el preu de l’habitatge a Espanya ha pujat un 100%. Fot-li fort, que tot aguanta! deien els experts en la gran pilota immobiliària. I no tot ha aguantat. Els preus baixen i el rictus dels nous rics amb el puro a la boca i el gintònic a la mà, a la clàssica Las Ventas o la pija Caja Màgica han quedat amb el somriure congelat.

El debat del maig- Però al mes de maig, a Madrid, també sol arribar el torn del debat de política general, dit en terminologia de la convocatòria de l’ordre del dia del Congrés dels Diputats, el “debate del estado de la nación”. Aquesta setmana l’hem viscut: 12 i 13 de maig. El debat va ser instaurat – i inventat- per Felipe González com una oportunitat de debatre, un cop a l’any, sobre els grans assumptes de la política general, sobre les línies mestres del perquè de les coses en l’acció política. Això era en aquells temps que es parlava d’idees grans que inspiraven l’acció concreta. Però, espero que sigui transitòriament, la política ha canviat molt en aquest quinquenni del president Zapatero. Dimarts no vam sentir idees de fons d’un debat de política general. Portem un any de debats de “paquets econòmics estructurals” que cada un ha de ser el definitiu i que cada un resulta insuficient. I dimarts vam sentir un nou llistat d’ofertes a la menuda per acontentar (aparentment) a diferents sectors de la societat. Les enquestes diàries manen en la visió tàctica de la política que es practica avui en dia per part del govern. I de la Caixa Màgica del món Zapatero van sortir ofertes polítiques d’estètica Ikea –barates, boniques i confortables, encara que no gaire duradores ni consistents- per tenir distret el personal. Com que Zapatero creu els 400 euros – paga extra- d’abans de les eleccions generals li van ajudar a guanyar els comicis, ha aprofundit per la via de la timba. Creu que li pot donar bons resultats. Aquesta és la clau del debat: saber desllorigar si el llistat Ikea de propostes va calar i causar una positiva impressió en l’opinió pública o sin va relliscar per la pendent del descrèdit d’un govern que, convé insistir, ven a la menuda. Només cada un del lectors podrà respondre si les mesures li semblen una resposta “estructural” a la crisi o una tocada de violí en un moment de notable gravetat.

Ofertes Ikea de maig- El 12 de maig complia anys la vicepresidenta Elena Salgado i la vaig anar a felicitar. Ella, que té bona memòria, va recordar que jo feia anys el dia següent: “Dos Tauros tozudos, que ya nos conocemos!” i em va explicar que el 13 de maig també fa anys el ministre Miguel Sebastián. I la conversa es va encadenar amb l’arribada del ministre d’Indústria que vaig felicitar per l’aniversari i que va començar a desplegar la satisfacció per la paternitat a penes dissimulada, de les propostes del catàleg Ikea-Zapatero. Certament són propostes de la factoria Sebastián. Algunes molt improvisades, com el finançament de la compra d’un nou cotxe, co-finançat per les empreses i les Comunitats Autònomes, tot i que les comunitats autònomes no havien estat consultades. Després hi ha una altra mesura, bonica, bona i barata: la baixada de cinc punts en l’impost de societats de les empreses de 25 treballadors que hagin mantingut o incrementat la plantilla i que no hagin facturat més d’un topall molt baix. Succeeix que la tònica general indica que les empreses han acomiadat algun treballador, que solen tenir una facturació superior al topall i que com que en aquesta època de vaques flaques no tenen beneficis, difícilment se’ls pot rebaixar un 5% l’impost de Societats. Però a primer cop d’ull té el seu efecte.

Rebaixes de maig- La mesura més camaleònica és la de la supressió de la deducció per vivenda en l’IRPF a partir de l’1 de gener de 2011 per famílies amb ingressos superiors als 24.000 euros. Anem per pams. La mesura pretén, en un primer moment, estimular molt la compra d’habitatge (abans que s’acabi la deducció!!). Però on és la liquiditat dels bancs per finançar la compra? El finançament dels bancs i caixes no raja! I, ¿compraran joves amb dificultats per accedir a l’habitatge o grans carteres d’inversió que aprofiten la baixada de preus per capitalitzar-se amb immobles? Una mesura aliada amb el capital immobiliari per alleugerir el parc de pisos en estoc. Però una mesura que a partir del 2011 es converteix en una reforma profundament ideològica del sistema de deduccions. Està calculat: un 26% dels que deduïm la hipoteca en la declaració de la Renta ho deixarem de fer en qualsevol compra d’immoble a partir de 2011. És molt un 26%? Suficient per emprenyar una part de l’electoral socialista. Electorat que, a més, ha entès que la mesura tenia caràcter imminent. Confusió. Però aquesta mesura s’ha de votar el proper dimarts i s’ha de tramitar com a projecte de llei. I mira com són les coses, Izquierda Unida –dos diputats- defensa pujar el topall de 24.000 euros a una xifra superior. En termes ideològics clàssics, IU aquí es posa a la dreta de la mesura del PSOE. Altres pensem que un “model productiu” no es canvia de la nit al dia a cop de lleis i que aquesta mesura trastoca el sistema de capitalització de les classes mitges. Però el sol anunci d’una futura “llei de sostenibilitat econòmica” ja ens transporta a unes connotacions conductivistes que fan feredat. Però és que Zapatero no és ben bé un socialdemòcrata reformista del segle XXI sinó més aviat un radical francès del segle XIX. I Rajoy està de mal humor, amb Mayor Oreja de cap de llista (i el seu besavi conductivista castellanòfil que va prohibir parlar basc a casa) ...que aquestes eleccions europees presenten un panorama on poden jugar un bon paper els tercers espais. I Madrid es va quedant una mica més seca i perplexa entre els puros de Las Ventas, els gintònics de la Caja Màgica i el realisme màgic del socialisme governant.

11 de maig 2009

Recordant Ramon Sala des de Santa Bàrbara de Pruneres


Dissabte 9 de març. Els amics de l’Alta Garrotxa han organitzat un homenatge a Ramon Sala i Canadell que ens va deixar el 13 de juliol de l’any passat. Uns quants centenars d’amics d’en Ramon hem pujat a Santa Bàrbara de Pruneres, que va ser la primera ermita restaurada per l’embrió del que havia de ser els Amics de l’Alta Garrotxa. Ramon Sala va anar a buscar els “efectius humans” en l’important moviment escolta dels anys 70 a la Garrotxa que va desembocar en moviments cívics i en la fundació de dos partits: CDC i PSC, la resta no hi eren en aquell moment d’exaltació cívica. I això explica l’arrelament dels dos partits a la comarca. Després van venir moltes altres esglésies romàniques restaurades i el pas a la política: en Ramon va ser diputat a Corts en les constituents del 1977, en les del 1979. Va voler deixar Madrid per ser diputat en el primer Parlament de Catalunya elegit després de la dictadura i va ser elegit el 1982 senador i va ser reelegit tres cops més. En Ramon Sala és una de les persones que em va empeltar bona part de la visió que en la primera joventut em va acostar fins a la política. Juntament amb alguna altra gent, començant per casa. I per això sempre li estaré agraït. I per això en aquest retrobament de Sant Bàrbara, el punt preferit per veure l’espectacular paisatge de l’Alta Garrotxa, ens hi hem concentrat tanta gent i tantes generacions que donen continuïtat a una idea de país i de societat que sembla que torna en aquest moment de cruïlla.

Rússia i la carn de porc


Ja se sap que en totes les crisi i en tots els conflictes hi ha uns quants espavilats que hi fan negoci. La Federació Russa va prohibir la setmana passada la importació de carn de porc provinent d’Estats Units, Canadà, Mèxic i Espanya. L’organització Mundial de la Salut ha dit per activa i per passiva que el contagi de la Nova Grip no es pot fer amb carn morta i congelada de pors. La decisió de Rússia és contrària a qualsevol criteri científic. Però Rússia ha tancat les portes per aprofitar uns dies o setmanes per fer negoci. He parlat amb Jaume Blancafort, president de la Federació Catalana d’Indústries Càrnies. Algunes dades: Espanya és el tercer importador mundial de carn de porc a Rússia. De tota la carn que surt de l’Estat espanyol cap a Rússia, el 70% surt d’empreses càrnies de les comarques gironines, Osona i Lleida. La prohibició és un cop molt dur a aquest sector. En parlo amb el ministeri d’Afers Exteriors, que comença la “guerra de la carn” (que hauria estat conflicte diplomàtic i portada de diaris no tan centrats en la “política polititzada” de contes d’espies i guerres internes de partits). Dijous s’aixeca la prohibició a “les províncies que no tenen casos de la nova grip”. Quina decisió més absurda! A la pràctica Girona i Barcelona (Osona) continuen sense poder exportar carn a Rússia. Parlo amb un fabricant gironí. A les comarques gironines divendres hi havia 12 tones de carn bloquejada amb destí a Rússia. El mateix fabricant del ram de la carn em diu que els russos els hi ha ofert comprar la carn de forma immediata si la deixen a meitat de preu i la fan passar per un port holandès. Màfia russa? Sí però també màfia d’algun comerciant de l’elegant Holanda europea disposat a fer un negoci rodó i ràpid en temps de crisi.

El català, material d'inflamació electoral


Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic. Però arriben les eleccions europees amb Jaime Mayor Oreja de cap de llista – un home monotemàtic i amb l’obsessió d’acabar amb el nacionalisme democràtic com a monodiscurs- i aquest fet coincideix amb el pacte en el Parlament de Catalunya de la Llei Catalana d’Educació que consagra el català com a llengua vehicular de l’educació. Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser. El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que la pròpia AP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSC que es va acordar el 1983. No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.

L'era de l'austeritat


Conversa amb F.V. un dels sociòlegs més lúcids i racionals de tot l’Estat. Em confirma amb dades el que intuïa la meva curiositat empírica: a molts llocs d’Espanya – especialment en el Gran Madrid- encara es viu una època de negació de la magnitud de la crisi econòmica. Especialment per part dels sectors joves i de mitja edat, que no havien viscut mai una crisi en els últims quinze anys. La negació de la crisi ve acompanyada d’un “entrempament” hipotecari colossal i unes ganes de viure just però al dia que no conviden per res a l’estalvi i a la previsió. El que convenen són líders de primera línea que comencin a dir que res serà igual, que viurem amb menys i que amb menys també podem ser afortunats, que sortirem de la crisi amb una societat més serena i no pas més passota. Convenen líders de tots els camps que comencin a dir això i no pas que diguin que “el pitjor ja ha passat” mentre presenten “paquets de mesures” que no són ni profilaxis ni remeis sinó sortides endavant.

Carl Honoré


Ahir la contraportada d’un diari de Girona hi havia una entrevista digna de la primera divisió de la premsa internacional: Carl Honoré entrevistat per Albet Soler. Honoré, autor reconegut arreu del món global occidental, ha escrit la seva teoria sobre l’elogi de la lentitud i les bondats de menjar poc i pair bé. El gaudi de la vida simple. Reflexions especialment oportunes per a l’era de l’austeritat que comencem. Afirma Honoré: “Segons recents estudis, un 20% de la gent està disposada a interrompre el sexe per contestar un sms. Hem arribat a un punt absurd”. La satisfacció de les coses segures: aigua calenta, calefacció, cases confortables, medicaments, una certa idea de continuïtat contra el fast food vital i l’hipervincle de la xarxa.

03 de maig 2009

L'eix ferroviari del Mediterrani


La visita del President de la República francesa, Nicolas Sarkozy, a Madrid ha obert diferents fronts de cooperació entre els dos Estats. Un sembla ser que és l’acceleració de la connexió de les xarxes d’alta velocitat. Dimarts al matí el president francès ho va anunciar en el Ple del Congrés dels Diputats i els teletips – ai la rapidesa dels teletips- van col·locar en circulació un anunci que només ho és a mitges. Aquest mateix diari titulava el dia següent que en el tram Perpinyà-Montpeller el tren circularà a velocitat convencional, a uns 160 km per hora. Certament en quatre hores i quart es podrà fer el trajecte Barcelona Lió. I com que des de l’òptica gironina qui té els treballs més endarrerits és el govern francès s’ha dit que aquest era un anunci en trampes i, a sobre, amb el president Sarkozy penjant-se les medalles. Això és cert, però mirant el mapa més gran, per la part ibèrica també hi ha deures pendents. Eixamplant l’angular, veure’m que el gran forat negre del corredor mediterrani – alta velocitat des de Almería fins a Dinamarca- és la connexió València-Barcelona, quin projecte de tren de gran velocitat no està ni definit. Per primer cop en molts anys, València no mira a Madrid amb la fruïció de ser la platja de la capital i l’escenari de negocis ràpids en el camp immobiliari. Tot això ha fet un catacrac espectacular. I el socialisme valencià és tant anèmic i faltat de tan lideratge que si els nacionalistes valencians –el meu amic Enric Morera- ho fan bé, poden fer forat i restablir un diàleg útil i sincer, de tu a tu, entre València i Catalunya. I els conservadors de Francisco Camps després de la purga d’humilitat del final del creixement ràpid i la distància que posa la direcció del PP cap a ells, també miren al nord buscant aliances de creixement. Alta velocitat amb deures francesos: Perpinyà-Montpeller i amb deures pel nou ministre de Foment, José Blanco: València-Barcelona. No és gens casual que durant decennis els alts funcionaris de Foment hagin negligit aquest connexió que trenca amb l’Espanya ferroviària radial. Però els Estats ja no són el que eren...

Ports del Mediterrani


Deu fer un mes, quan vaig estar al parlament d’Holanda, una colla de diputats holandesos van mostrar gran interès pel creixement del Port de Barcelona. No els hi és gens desconegut el creixement dels ports de Barcelona, Tarragona i València coma bases logístiques cap al pròxim i el mitjà orient. Els ports del Mediterrani fent competència als grans ports holandesos. No els hi és gens desconegut que un cop Barcelona i Holanda estiguin connectats per via de gran velocitat, l’entrada i sortida de productes cap al centre d’Europa pot ser la nostra costa. Per això hem de veure els ports de Barcelona, Palamós, Tarragona i València com a cooperadors i no pas competidors. Una autoritat portuària única per Barcelona i Tarragona seria una bona manera d’assajar aquesta cooperació. I Palamós es podria convertir molt més en port de creuers pel Mediterrani. És qüestió de buscar el lloc en el mercat. Els Estats ja no són el que eren...I permetre que Palamós sigui frontera internacional, amb els efectius del nou punt fronterer internacional de l’aeroport Girona-Costa Brava. El candidat al parlament europeu Ramon Tremosa en sap un munt d’aquest tema. La candidat al parlament europeu Magdalena Álvarez en sap un munt de boicotejar l’eix mediterrani de trens d’alta velocitat i ports internacionals.

La respectable economia italiana...


Els diaris porten la notícia que l’empresa italiana Fiat després de comprar la marca nord-americana Chrysler ha posat els ulls i la intenció en l’empresa alemanya Opel. Vol comprar Opel. Fa anys Fiat va ser una empresa pública italiana fortament subvencionada per l’Estat. Fa pocs mesos el president del Govern espanyol treia pit dient que l’economia espanyola estava a un pas imminent de passar l’economia italiana. I també va dir que per això Sílvio Berlusconi estava deprimit. De fet, Berlusconi continuava amb les seves velinas i els seus càlculs de la política que tan agrada i es vota a Itàlia. El que succeeix és que els Estats ja no són el que eren i que una empresa sanejada i ben portada des d’Itàlia pot engolir una empresa americana i una d’alemanya. Itàlia sobreviu més bé a aquesta crisi que Espanya. La Itàlia que treballa està plena d’unes empreses familiars semblants a les catalanes de quan aquí encara no ens havia entrar la febre del totxo i l’acomplexament sense motiu cap al diner fàcil que es feia en el Gran Madrid. Més bé que ens aniria si miréssim més enfora.

Dos per un

Dimecres al matí. La nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, ha vingut per primer cop al parlament, del que ha fugit durant tres setmanes, per respondre a una interpel·lació en el Ple. Em fan notar que a la tribuna d’invitats hi ha el director general Ignasi Guardans, militant de Convergència i exeurodiputat. Un diputat socialista català flegmàtic em diu: “Aquesta ministra de cultura encara no s’ha fet la idea que ella mateixa ha nomenat un altre ministre de cultura. Temps al temps...”.

Doble vara de medir?

El president del Govern espanyol ha vingut a l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa i ens ha dit literalment: “Las mujeres en política en general dan buen resultado”. Com qui parla del resultat d’un cotxe o d’una nevera...alguns diaris han criticat la frase però penso el que s’hauria arribat a escriure i caricaturitzar si aquesta frase l’hagués dit algun altre dirigent polític. Certament Zapatero, que aquesta setmana ha perdut la seva primera votació parlamentària, ha fet el primer govern amb més dones que homes. En el primer govern de Felipe González hi havia zero dones. Els temps han canviat, per fortuna.

L'era de l'austeritat


El líder dels Torys britànics ho té tot de cara per ser el nou primer ministre del 10 de Downing Street. Gordon Brown no aixeca cap. El diumenge passat David Cameron va fer un discurs de fons parlant que si ell governa ho farà sense enganyar els ciutadans: prometent una era d’austeritat pública i de més eficàcia més que no pas de més despesa pública. I el discurs ha estat ben acceptat per la opinió pública. Vull dir que enlloc està escrit que per mantenir-se al poder s’hagin de prometre 400 euros per cap – per Emílo Botín i el jardiner d’Emílio Botín- ni prometre més despesa pública. Els liberals-demòcrates britànics i alemanys, els socis europeus, també prometen austeritat i racionalitat en l’administració pública i les enquestes els somriuen. El 12 i 13 de maig en el debat de política general en el Congrés dels Diputats veurem si encara es practica aquesta política zen de negar l’evidència i relaxar amb mesures-pedaç o es fa pedagogia explicant que el futur serà diferent i que en l’era de l’austeritat també podem aspirar a viure raonablement bé amb menys.