30 de març 2008

Josep Benet


Vaig tenir l’honor d’escoltar i aprendre de Josep Benet quan vaig ser ponent de l’anomenada llei de la memòria històrica. Molts anys abans l’historiador Jordi Ventura ja me l’havia presentat. Varem treballar junts les esmenes a la llei a partir d’un punt de partida compartit: era una iniciativa legislativa innecessària, superficial, parcial i contraproduent. Però com que es presentava, havíem de plantar la batalla parlamentària de les idees i de la decència intel·lectual de modificar la llei en el sentit d’apuntar i reconèixer totes les cares desgraciades de la Guerra Civil. Tot el que ha anat sortint a la llum pública aquests últims mesos. Benet es va formar a Montserrat i va veure com durant la guerra van assassinar a tres monjos que havien estat els seus mestres. Benet era un catalanista d’una sola peça que posava la veritat per davant de tot, que ens ha deixat un primer volum de les seves memòries fet a consciència i precisió. No pas a raig. Benet és un home únic –com tants homes solitaris i únics hi ha en la Catalunya contemporània- que ha donat llum a episodis cabdals de la nostra història. La veritat no sempre és un glop de bon empassar. Però ell l’ha sustentat en documents i fonts contrastades. L’article d’Alfons Quintà sobre Benet publicat en aquest diari aportava un testimoni de primera mà sobre el que afirmo. Amb Solé i Sabaté, Agustí Colominas, Albert Manent...vam començar a treure “crosta maniquea i dogmàtica” que els entorns d’Iniciativa ens volien servir i la vam posar en la primera línea del debat parlamentari. Me les vaig haver d’escoltar de tots colors. Em deien ambigu, primer. Fins que la veritat els va fer callar. El matís i la veritat eren indispensables davant el redactat inicial de la llei. Benet em va impressionar fortament des d’una primera conversa llarga a la planta noble dels Trias Fargas ( Rambla Catalunya 47). El funeral de dimecres va concentrar una gran densitat humana que encarna el fil continuador de la millor tradició del catalanisme. Del “catalanisme” entès com una paraula i una tradició no edulcorada ni devaluada. A la primera fila de les autoritats, alguns se sentien com un pop en un garatge. Simplement diferents, simplement excèntrics al que ha estat el motor dinamitzador de la societat catalana en els moments més reeixits de la nostra història recent. Humilment, ambicionem ser uns dignes continuadors de tot el que de positiu encarnava Josep Benet qui en el començament de la democràcia va voler impulsar el “compromís històric” entre democratacristians i comunistes. Ara això ja no és necessari perquè el segle del totalitarisme ja l’hem deixat enrrera.