15 de maig 2006

La maduresa institucional del país a prova



Ara comença una etapa de govern en minoria fins a la celebració d’eleccions anticipades la propera tardor. Un final avançat de la legislatura per la manca d'una majoria parlamentària que recolzi el govern. Un període en el que el punt més important serà la celebració del referèndum de ratificació del nou Estatut, el proper 18 de juny, tot just d’aquí a cinc setmanes. Després, el parlament continuarà en període de sessions – d’acord amb el nou Reglament- un mes més, fins a acabar la primera quinzena de juliol. El setembre el curs polític s’obrirà ja amb la perspectiva clara d’eleccions anticipades.

No vull entrar en els motius que han portat a que l’actual govern ja no compti amb una majoria parlamentària. Són prou coneguts. Ara l’autogovern del nostre país es posarà a prova en el que fa referència al seu sentit institucional, a la capacitat de transitar amb correcció i sentit de la realitat des d’aquesta setmana fins a la celebració d’eleccions. Vull dir que el govern haurà de consultar permanentment al primer grup de l’oposició, que li ha garantit estabilitat parlamentària en els propers mesos. Vull dir que aquest haurà de ser un govern de gestió. És una experiència nova en l’autogovern català des de la recuperació de la democràcia.

A la legislatura li queda un gran repte, el referèndum i, després de l’estiu, s’han de convocar eleccions. Qualsevol intent d’allargar un mes, dos mesos la legislatura és, simplement, allargar la debilitat política del govern. Seria una posició de curta mirada.

Un altre aspecte és la lentitud en el nomenament d’un nou govern que cobreixi las sis baixes produïdes. Dijous a la tarda vaig sortir un moment de la Comissió mixta de la Unió Europea per escoltar la roda de premsa del president de la Generalitat convençut que anunciaria la forma de cobrir la titularitat de les sis conselleries en les que s’havia produït el cessament del seu titular. Però no va ser així. Quan escric aquestes ratlles potser ja està pràcticament definit el nou govern provisional. Però conceptual, des d’un punt de vista de continuïtat i govern, deixar vacants sis conselleries em provoca una pobra impressió sobre el sentit institucional al qual feia referència abans.

S’han produït algunes imatges ben plàstiques sobre el traspàs de poders. La insígnia que duen tots els conseller i membres del parlament vam veure com es va convertir en un simple “pin” que un ex-conseller es treia de la solapa per entregar a qui el substituïa provisionalment. Després hi ha tot el diàleg del ram de clavells. Sí, la revolució, sí, tota una explicació de perquè les coses han anat pel pedregar.

En només cinc setmanes haurem de crear un clima apropiat per fomentar la participació en el referèndum i perquè el debat i la votació se centrin, realment, en allò pel que hem estat cridats a les urnes. Vull dir que un tercer plebiscit en dos anys i mig i sempre sobre els mateixos protagonistes i els mateixos arguments, és una crida esgotadora. Anem a la qüestió: nou Estatut, més poder polític i financer o l’Estatut raquític, ja per ara, de 1979, el dels 56 articles. Aquesta és la qüestió. Simplement aquesta.

A veure quin clima cívic s’instal·la en el debat ciutadà durant els propers dies. L’asserenament és indispensable. El no d’avui espero que es vegi, d’aquí a uns anys, com un no cojuntural, del moment, desencertat. Però el no pesarà més en la mesura que els partidaris del sí no es mobilitzin, en la mesura que el que jo entenc la minoria del no es faci sentir molt més i faci més soroll que la majoria del sí. En aquest sentit, seria indispensable alguns actes unitaris de les forces polítiques partidàries del sí. En el més habitual estil de tants països europeus. Com seria molt convenient el posicionament de la societat civil, de persones i entitats. Fem-nos sentir tots. Un referèndum és un gran acte de maduresa democràtica, és traslladar al conjunt de la ciutadania l’última paraula en una decisió política d’especial rellevància. Els referèndums ajuden a madurar les posicions, a parlar clar, a arribar al fins de la qüestió. Fem-ho, doncs, durant les properes setmanes. I després el poble de Catalunya ja decidirà un nou govern que ens torni a l’estabilitat i a reprendre un camí que, amb la fórmula que sigui, és el que s’ha de reprendre després de l’experiència dels últims 29 mesos.