Acabo de tornar d’Israel i Palestina on he tingut l’oportunitat i l’honor de ser un dels observadors internacionals de les eleccions parlamentàries que han proporcionat una àmplia majoria absoluta a l’organització Hamas, considerada una organització terrorista per la Unió Europea i pels Estats Units, i que ha provocat un veritable terratrèmol a la delicada zona del pròxim orient.
Unes quantes anotacions de la setmana. Unes primeres impressions. Els palestins han votat molt més contra Fatah i la corrupció que reinaba a l’Autoritat Nacional Palestina que no pas a favor d’un moviment religiós fundamentalista. Dit això, el resultat és d’una aclaparadora majoria per Hamas i ara té les mans lliures per islamitzar una societat que feia els primers passos cap a la democratització com a pas necessari de la fulla de ruta per aconseguir una solució estable en el conflictes entre israelians i el món àrab. Aquí rau un dels principals interrogants del dia després de la victòria: Hamas es moderarà o aplicarà el seu programa de dalt a baix. Si l’aplica, és per esgarrifar-se, si entén que ha recollit un vot més a la contra que un vot tot ell islamista, entendrà la necessitat de moderar el seu missatge.
Aquesta setmana el sis parlamentaris de la Comissió d’Exteriors del Congrés que hem estat sobre el terreny ens hem entrevistat amb moltes persones i cap d’elles pronosticava una victòria tant aclaparadora del moviment islamita. Ni els màxims dirigents de Fatah, ni els candidats de les dues llistes més “occidentalitzades” que tot just dimarts el vespre es veien complementant i falcant una victòria de Fatah. Ni tan sols el murri i experimentat Agustín Remesal, corresponsal de TVE al Pròxim Orient, i que encara el dimecres al matí davant la porta de Jaffa de Jerusalem em pronosticava una victòria del partit històric de l’OLP. Ni Isabel Galí, la corresponsal de TV3, ni els periodistes més veterans en el conflicte. Ni un havia ensumat el malestar larvat i l’eclosió de l’islamisme a Palestina.
Mirem-ho d’una altra manera, tal com deia Ana Palacio aquesta setmana a tothom qui la volia escoltar a l’hotel Embasador de Jerusalem i contrariant l’opinió del seu exjefe, del president Aznar. Palacio s’ostenia que l’entrada d’una organització amb fortes ramificacions terroristes a les institucions és una oportunitat per allunyar-la de la lluita armada. És un punt de vista a tenir en compte. I, de fet, les primeres declaracions del president del Estats Units i de la seva secretària d’Estat van ser extremadament prudents. Com les del ministre Moratinos, coneixedor a fons del conflicte. La Unió Europea, en canvi, ha quedat mentalment bloquejada per prendre un protagonisme en el nou escenari. Tal vegada perquè Javier Solana no va fer res més que alimentar el vot de l’islamisme radical anunciat, fa un parell de setmanes, que les ajudes de la UE quedarien cancel·lades en cas d’una victòria de Hamas. Declaracions que han molestat profundament a tots els candidats més “occidentals”.
Vaig assistir al recompte de vots en un col·legi electoral dels afores de Jerusalem (tècnicament Jerusalem 2, on han d’anar a votar la major part dels palestins de l’Est de la ciutat). Allí ja vaig poder notar que Hamas tenia una gran fidelitat de vot en la meitat dels candidats elegits en llistes obertes mentre que el candidats de Fatah eren votats amb molta menys disciplina i amb clars vots de càstig cap a les cares de la vella guàrdia. Vull dir que el vot dels guanyadors era un vot “militant i disciplinat”. Per molts motius: per una bona mobilització, pel factor religiós, per les campanyes fetes a les mesquites.... i per un munt de diners destinats a fer una campanya molt ben dissenyada. Preguntar d’on provenen aquests fons és una pregunta pertinent i clau en tot aquest joc. Iran, Aràbia Saudí? El que és cert és que els països musulmans més religiosos volien aprofitar l’organització d’unes eleccions democràtiques en un país àrab per enviar un missatge: “Mireu què passa (occidentals demòcrates) quan forceu organitzar unes eleccions en un país àrab”. És una lectura possible. Però no és un país àrab qualsevol sinó l’epicentre d’un dels conflictes més sensibles del planeta. Ara el president Abbas té fins a cinc setmanes per encarregar la formació d’un nou govern El procés de Pau, que fa una setmana semblava rellençat queda absolutament paralitzat a l’espera dels primers moviments del nou govern però també pendent de les eleccions legislatives israelianes del 28 de març. L’última enquesta de divendres del diari Haaretz continuava donant una victòria clara al nou partit Kadima i detectava un lleu retrocés del Likud.
Dimecres al vespre, dijous al matí... alguns familiars i amics em trucaven per saber si tot “anava bé” i si hi havia “calma” al carrer. Un cop més, les imatges televisives multiplicaven i feien reverberar els aconteixements. Certament dijous un grup va intentar assaltar el parlament, a Ramalha. Estavem tres carrers més amunt. I aquella mateixa nit vam assistir a la proclamació de resultats al Centre Internacional de la mateixa ciutat. I sortint vam sentir algunes salves de kalashnikov a l’aire i alguns himnes patriòtics. Però amb una mica de coneixement del terreny i del conflicte, hom es fa la idea que això forma part de la quotidianitat. El mateix dijous al matí, a primera hora, vam passejar per l’esplanada de les mesquites. Calma i oracions. A pocs metres, al Mur de les Lamentacions, els jueus continuaven amb les seves oracions, just el dia mundial de la commemoració de l’Holocaust. Una realitat densa i complexa. Un país amb més història que terra. Vindrà una nova intifada? Abans s’han de respondre molts altres interrogants. N'anirem parlant. Avui, però, la solució del conflicte està més lluny. La història, però, sempre troba viaranys per continuar.
Unes quantes anotacions de la setmana. Unes primeres impressions. Els palestins han votat molt més contra Fatah i la corrupció que reinaba a l’Autoritat Nacional Palestina que no pas a favor d’un moviment religiós fundamentalista. Dit això, el resultat és d’una aclaparadora majoria per Hamas i ara té les mans lliures per islamitzar una societat que feia els primers passos cap a la democratització com a pas necessari de la fulla de ruta per aconseguir una solució estable en el conflictes entre israelians i el món àrab. Aquí rau un dels principals interrogants del dia després de la victòria: Hamas es moderarà o aplicarà el seu programa de dalt a baix. Si l’aplica, és per esgarrifar-se, si entén que ha recollit un vot més a la contra que un vot tot ell islamista, entendrà la necessitat de moderar el seu missatge.
Aquesta setmana el sis parlamentaris de la Comissió d’Exteriors del Congrés que hem estat sobre el terreny ens hem entrevistat amb moltes persones i cap d’elles pronosticava una victòria tant aclaparadora del moviment islamita. Ni els màxims dirigents de Fatah, ni els candidats de les dues llistes més “occidentalitzades” que tot just dimarts el vespre es veien complementant i falcant una victòria de Fatah. Ni tan sols el murri i experimentat Agustín Remesal, corresponsal de TVE al Pròxim Orient, i que encara el dimecres al matí davant la porta de Jaffa de Jerusalem em pronosticava una victòria del partit històric de l’OLP. Ni Isabel Galí, la corresponsal de TV3, ni els periodistes més veterans en el conflicte. Ni un havia ensumat el malestar larvat i l’eclosió de l’islamisme a Palestina.
Mirem-ho d’una altra manera, tal com deia Ana Palacio aquesta setmana a tothom qui la volia escoltar a l’hotel Embasador de Jerusalem i contrariant l’opinió del seu exjefe, del president Aznar. Palacio s’ostenia que l’entrada d’una organització amb fortes ramificacions terroristes a les institucions és una oportunitat per allunyar-la de la lluita armada. És un punt de vista a tenir en compte. I, de fet, les primeres declaracions del president del Estats Units i de la seva secretària d’Estat van ser extremadament prudents. Com les del ministre Moratinos, coneixedor a fons del conflicte. La Unió Europea, en canvi, ha quedat mentalment bloquejada per prendre un protagonisme en el nou escenari. Tal vegada perquè Javier Solana no va fer res més que alimentar el vot de l’islamisme radical anunciat, fa un parell de setmanes, que les ajudes de la UE quedarien cancel·lades en cas d’una victòria de Hamas. Declaracions que han molestat profundament a tots els candidats més “occidentals”.
Vaig assistir al recompte de vots en un col·legi electoral dels afores de Jerusalem (tècnicament Jerusalem 2, on han d’anar a votar la major part dels palestins de l’Est de la ciutat). Allí ja vaig poder notar que Hamas tenia una gran fidelitat de vot en la meitat dels candidats elegits en llistes obertes mentre que el candidats de Fatah eren votats amb molta menys disciplina i amb clars vots de càstig cap a les cares de la vella guàrdia. Vull dir que el vot dels guanyadors era un vot “militant i disciplinat”. Per molts motius: per una bona mobilització, pel factor religiós, per les campanyes fetes a les mesquites.... i per un munt de diners destinats a fer una campanya molt ben dissenyada. Preguntar d’on provenen aquests fons és una pregunta pertinent i clau en tot aquest joc. Iran, Aràbia Saudí? El que és cert és que els països musulmans més religiosos volien aprofitar l’organització d’unes eleccions democràtiques en un país àrab per enviar un missatge: “Mireu què passa (occidentals demòcrates) quan forceu organitzar unes eleccions en un país àrab”. És una lectura possible. Però no és un país àrab qualsevol sinó l’epicentre d’un dels conflictes més sensibles del planeta. Ara el president Abbas té fins a cinc setmanes per encarregar la formació d’un nou govern El procés de Pau, que fa una setmana semblava rellençat queda absolutament paralitzat a l’espera dels primers moviments del nou govern però també pendent de les eleccions legislatives israelianes del 28 de març. L’última enquesta de divendres del diari Haaretz continuava donant una victòria clara al nou partit Kadima i detectava un lleu retrocés del Likud.
Dimecres al vespre, dijous al matí... alguns familiars i amics em trucaven per saber si tot “anava bé” i si hi havia “calma” al carrer. Un cop més, les imatges televisives multiplicaven i feien reverberar els aconteixements. Certament dijous un grup va intentar assaltar el parlament, a Ramalha. Estavem tres carrers més amunt. I aquella mateixa nit vam assistir a la proclamació de resultats al Centre Internacional de la mateixa ciutat. I sortint vam sentir algunes salves de kalashnikov a l’aire i alguns himnes patriòtics. Però amb una mica de coneixement del terreny i del conflicte, hom es fa la idea que això forma part de la quotidianitat. El mateix dijous al matí, a primera hora, vam passejar per l’esplanada de les mesquites. Calma i oracions. A pocs metres, al Mur de les Lamentacions, els jueus continuaven amb les seves oracions, just el dia mundial de la commemoració de l’Holocaust. Una realitat densa i complexa. Un país amb més història que terra. Vindrà una nova intifada? Abans s’han de respondre molts altres interrogants. N'anirem parlant. Avui, però, la solució del conflicte està més lluny. La història, però, sempre troba viaranys per continuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada